La lluita d'en Manel

Vaig conéixer l'ACO quan encara era a la JOBAC. Hi anava cada jornada general, el 12 d'octubre (aleshores les trobades es feien a la Verneda, a l'escola "Adela de Trenquelleon"), plena de bona fe, amb el sentiment i la intuïció que allò era molt important. 
De fet ho era. Perquè els moviments de joves són molt engrescadors i un bon impuls en aquest cas per al compromís i la militància socials, però els moviments d'adults són la prova del cotó on circulen els corredors i corredores de fons. Els qui lluiten a les verdes i a les madures, els qui aguanten malgrat els vaivens de la vida: la canalla, els pares, l'atur, els dubtes, les incerteses, les malalties, els èxits i les decepcions. Els qui fan de pal de paller perquè ningú més no vol fer tasques desagraïdes.
Aquest no va ser l'únic contacte: hi havia el barri, i també el Consell Pastoral Diocesà (en època del cardenal Jubany), on, a la comissió de pastoral obrera, els moviments treballàvem conjuntament. Una bona escola per a mi, sens dubte, perquè vaig tenir ocasió d'aprendre molt dels dos representants de l'ACO: en Josep Sánchez i en Manel Andreu.
El, per a mi, mític grup de l'ACO del Poblenou, en una fotografia una mica antiga
En Manel vivia al Poblenou, molt a prop de casa, i el seu grup de revisió de vida era -i continua sent, encara que avui hagin canviat alguns membres- un grup de referència, on hi tinc molt bons amics. Són referència per la seva militància llarga i sostinguda, encara que la paraula no estigui de moda: al sindicat i al comitè d'empresa, a l'associació de veïns, amb el suport als immigrants en general i als subsaharians en particular, a la cultura, al feminisme, a l'Església i a la mateixa ACO. Però són referència sobretot per la seva manera de ser persones, perquè el pas prolongat per aquestes lluites no els ha fet esquerps, prepotents, desencisats o arrogants. Ben al contrari. Conserven el bon humor, la senzillesa i la capacitat de fer història des de la base.
En Manel forma part d'aquesta història. El recordo explicant lluites a la Indo, on treballava, on de vegades la seva postura sindical -difícilment manipulable- li havia comportat esbroncades. O de president a l'associació de veïns del Poblenou, o de la Federació d'AAVV de Barcelona. És de les persones que sempre et trobes quan t'apropes a una realitat difícil, fent costat als més vulnerables. És tenaç i alhora conciliador,  sap escoltar,  no és gens dogmàtic i  es manté fidel als seus principis.
Fa unes quantes setmanes que és a la UCI, com a conseqüència d'un vessament cerebral i d'una vacuna de la grip. Continua ben conscient... i ben militant, tot i la delicada situació en què es troba. M'arriben les cròniques de la seva estada a l'hospital. Sempre atent al que passa, des del llit que ocupa, en lloc de plànyer-se es fa llegir manifestos contra les retallades, a banda d'escoltar música, d'estar per a la família, de gaudir dels missatges dels néts. Els "partes" que m'arriben per whatspp sempre acaben amb l'expressió: "Ell segueix lluitant i nosaltres, també".
Doncs aquest escrit és una manera d'afegir-me a aquesta lluita. I també pensar que continuem units, encara que sigui fent feines molt diferents, en la defensa de les mateixes causes.
Gràcies, Manel!

Comentaris

Anònim ha dit…
El vell militant és un model, en part seguim el seu camí, tot i que hem trobat altres llocs on arribar-hi; nosaltres també som petits models, com aquella dona de Calcuta que deia "em dic Teresa però no com la Gran (d'Àvila)si no com la petita (de Lisieux)".
També et seguim a tu, eh
Mercè Solé ha dit…
Buff. La idea és bonica. Crec que funciona així des de l'inici dels temps...