La lluita d'en Manel

Vaig conéixer l'ACO quan encara era a la JOBAC. Hi anava cada jornada general, el 12 d'octubre (aleshores les trobades es feien a la Verneda, a l'escola "Adela de Trenquelleon"), plena de bona fe, amb el sentiment i la intuïció que allò era molt important. 

De fet ho era. Perquè els moviments de joves són molt engrescadors i un bon impuls en aquest cas per al compromís i la militància socials, però els moviments d'adults són la prova del cotó on circulen els corredors i corredores de fons. Els qui lluiten a les verdes i a les madures, els qui aguanten malgrat els vaivens de la vida: la canalla, els pares, l'atur, els dubtes, les incerteses, les malalties, els èxits i les decepcions. Els qui fan de pal de paller perquè ningú més no vol fer tasques desagraïdes.

Aquest no va ser l'únic contacte: hi havia el barri, i també el Consell Pastoral Diocesà (en època del cardenal Jubany), on, a la comissió de pastoral obrera, els moviments treballàvem conjuntament. Una bona escola per a mi, sens dubte, perquè vaig tenir ocasió d'aprendre molt dels dos representants de l'ACO: en Josep Sánchez i en Manel Andreu.

El, per a mi, mític grup de l'ACO del Poblenou, en una fotografia una mica antiga

En Manel vivia al Poblenou, molt a prop de casa, i el seu grup de revisió de vida era -i continua sent, encara que avui hagin canviat alguns membres- un grup de referència, on hi tinc molt bons amics. Són referència per la seva militància llarga i sostinguda, encara que la paraula no estigui de moda: al sindicat i al comitè d'empresa, a l'associació de veïns, amb el suport als immigrants en general i als subsaharians en particular, a la cultura, al feminisme, a l'Església i a la mateixa ACO. Però són referència sobretot per la seva manera de ser persones, perquè el pas prolongat per aquestes lluites no els ha fet esquerps, prepotents, desencisats o arrogants. Ben al contrari. Conserven el bon humor, la senzillesa i la capacitat de fer història des de la base.

En Manel forma part d'aquesta història. El recordo explicant lluites a la Indo, on treballava, on de vegades la seva postura sindical -difícilment manipulable- li havia comportat esbroncades. O de president a l'associació de veïns del Poblenou, o de la Federació d'AAVV de Barcelona. És de les persones que sempre et trobes quan t'apropes a una realitat difícil, fent costat als més vulnerables. És tenaç i alhora conciliador,  sap escoltar,  no és gens dogmàtic i  es manté fidel als seus principis.

Fa unes quantes setmanes que és a la UCI, com a conseqüència d'un vessament cerebral i d'una vacuna de la grip. Continua ben conscient... i ben militant, tot i la delicada situació en què es troba. M'arriben les cròniques de la seva estada a l'hospital. Sempre atent al que passa, des del llit que ocupa, en lloc de plànyer-se es fa llegir manifestos contra les retallades, a banda d'escoltar música, d'estar per a la família, de gaudir dels missatges dels néts. Els "partes" que m'arriben per whatspp sempre acaben amb l'expressió: "Ell segueix lluitant i nosaltres, també".

Doncs aquest escrit és una manera d'afegir-me a aquesta lluita. I també pensar que continuem units, encara que sigui fent feines molt diferents, en la defensa de les mateixes causes.

Gràcies, Manel!