La Conxita, pal -invisible- de paller

L'altre dia la Tresa em deia que, a la Conxita, la vida -i la seva natural discreció- l'havia deixada sempre com en segon terme. Per això vull escriure sobre ella, encara que ja no serà a temps de llegir-ho, i encara que l'he tractada molt poc, i en sé molt poc, a banda del que he conegut a través de la meva llarga amistat amb la Tresa. Ja sé que ser protagonista d'un petit escrit del meu blog és no res, però és signe del que m'agradaria que tinguessin totes les Conxites del món, que han fet itineraris semblants: emigrar -de Galícia- i dedicar-se al servei domèstic i posar en la família de qui tenen cura el bo i millor de si mateixes, amb total generositat. És un tret que també moltes dones de l'actual immigració viuen.
I és que la Conxita deuria començar el seu servei a casa la Tresa tenint cura d'una parella amb dues criatures. Fins que un accident en va deixar només una, de criatura, i fins que una dura i paralitzant malaltia es va desenvolupar en la mare, fins al punt d'inhabilitar-la per fer el seu paper. Aquests anys la Conxita es va desdoblar: va fer la seva feina habitual, va fer de mare de la Tresa, i de cuidadora de la Montserrat durant vint anys.
I es va casar ja força gran, i es va jubilar, i va perdre el seu marit... I va emmalaltir. La major part dels seus germans i nebots han continuat vivint a Galícia. I ha estat la Tresa i la seva família qui ha estat més a prop seu durant la seva vellesa, la seva pròpia malaltia, i la seva mort, fa pocs dies.

La meva àvia, que va aprendre
de lletra amb el meu avi

Uns vincles, doncs, molt propers, però una mica incòmodes. Em fan pensar en la meva àvia, que, amb 18 anys, es va casar amb l'avi, un vidu amb tres fills, i després  va tenir un fill propi. Sempre va tenir cura de la meva mare com si fos la seva filla, i per a mi, que a més no en tenia d'altra, sempre va ser la meva àvia. Però en els darrers anys de la seva vida, el fet de no ser "de la seva sang" va obligar a cedir el pas en la seva atenció als seus néts de debó, que certament la van cuidar tan bé com van saber, però d'alguna manera et feien saber que amb tu no hi comptaven. Vull dir que ens estimàvem molt, però que els vincles biològics tenen un pes potser excessiu en les relacions.
La Conxita sempre va voler mantenir-se en un discret segon pla, quan de fet va ser un pal de paller fonamental. I també la Tresa, al final de tot, ha hagut de mantenir-se en el mateix segon pla, perquè el protagonisme a l'hora de decidir unes quantes coses ha tocat a la família.
Però això no significa que el lligam entre totes dues no hagi estat d'una qualitat excepcional, per damunt de qualsevol convencionalisme.
No es va fer cerimònia d'enterrament de la Conxita: el cos va ser dut per la família a Galícia. I el seu funeral va ser, com es fa a moltes parròquies, el dia de la setmana que toca, entre d'altres difunts. Ni aquí no va ser-ne la protagonista. Però hi va anar un munt de gent: veïns, alguns familiars que viuen a Barcelona, familiars i amics de la Tresa, les veïnes de l'escala, gent de la parròquia. Vol dir que la Conxita va donar molt i molt de fruit i que l'estimació no entén de protagonismes, i que el seu pòsit continua en la gent que l'estimava. Gràcies, Conxita!