 |
| Avís per a navegants: qualsevol semblança d'aquesta dona amb servidora és pura casualitat, però ja m'agradaria :) |
Va
ser a la sobretaula d’un dinar, a finals d’estiu. Algú va comentar l’agressió
sexual que fa uns mesos va denunciar la regidora de la CUP a l’Ajuntament de
Barcelona, Maria Rovira. En vam parlar molt superficialment, però em vaig
adonar que a molts dels presents la qüestió els semblava o relativament
irrellevant o molt distant de la seva experiència.
A
mi em va fer connectar amb una enquesta telefònica que em van fer fa uns anys
sobre si jo havia patit mai algun assetjament. Reconec que la primera reacció
va ser dir que no... però el caràcter de les preguntes em va fer adonar que, de
fet, hem viscut i acceptat amb normalitat situacions que avui resulten xocants.
I la llista és llarga.
La
primera experiència és la del cinema. A casa, des de molt petita, hi anàvem tot
sovint, amb la meva mare, amb l’entrepà i disposades a empassar-nos una pel·li
rere l’altra en sessió contínua. Aviat vaig aprendre que era assenyat posar-me
al passadís fent servir la meva mare d’escut. Perquè era habitual que algú
aprofités per posar mà. Ni una ni dues vegades: moltes. Preníem mesures però ni
ens passava per la imaginació fer res més.
El
segon bloc d’experiències va ser el camí de l’escola i de l’institut. Era com
una desfilada. Vivíem al Poblenou, envoltats de fàbriques. Quan els
treballadors esmorzaven s’asseien al sol, a la porta, i no deixaven perdre
l’ocasió de fer tornar vermella tota femella que els passés per davant, de
vegades amb prou gràcia i sentit de l’humor. Però si tenies corbes (i jo sempre
n’he tingut moltes) passaves molta vergonya i podia resultar ben desagradable.
Un pas més dins d’aquest camí escolar era la presència esporàdica
d’exhibicionistes. El Poblenou i la Verneda, on hi havia l’institut, eren plens
de descampats que afavorien els homes de la gavardina (i res més a sota). Aquí
també t’hi acostumaves. Procuraves mirar en una altra direcció i mantenir
distàncies. I prou.
També
el metro quan anava ple era ocasió de tocaments i refregaments ben molestos i
gens casuals. Més endavant, a la feina he viscut coses que s’acceptaven amb
normalitat: que algun dels teus companys et piqués el cul afectuosament,
s’adrecés a alguna dona fent al·lusió al seu pit (per massa o per massa poc) o,
com li passava a una amiga, que li estirés sistemàticament la goma dels
sostenidors (fins que va rebre una sonora i molt celebrada bufetada). Encara he
vist, no fa pas gaires anys, algun cap que petonejava les dones del despatx
cada dia sí o sí, o que s’oferia a fer-los massatges si es quedaven soles a
treballar amb ell, cosa que provocava que alguna dona s’amagués al vàter per
evitar-ho.
Algunes
coses d’aquestes són declaradament de mala fe. D’altres, no, són fetes amb
simpatia i pretesament afecte, però clarament ambígües o desagradables. He
après també que desempallegar-se’n exigeix determinació i córrer el risc de ser
titllada d’antipàtica o d’exagerada o de maniàtica, perquè no sempre
l’assetjador té pinta d’esbudellador. De vegades la té de persona venerable.
Explicar-ho genera una certa incomprensió. Costa fer entendre que m’agrada el
contacte físic, els petons i les fortes abraçades, però no pas amb tothom ni de
la mateixa manera.
Crec
que la meva experiència en aquest camp no té res d’excepcional. Perquè està
clar que el mirall sempre m’ha dit que no és que tingui un sex-appeal fora de mida. No dec ser, doncs, l’única. Els temps han
canviat. Em sembla que l’efervescència de la transició va contribuir a
canalitzar alguns escalfaments per vies més naturals i consentides (beneïda
pornografia!). Les dones, per altra part, hem pres més consciència que no tenim
per què consentir tocaments indesitjats i hem après a defensar-nos. Però entre peperos,
Trumps i Berlusconis més aviat tinc la sensació que ni de bon tros hem deixat
de ser vulnerables en aquesta nostra societat occidental.
(Sortirà publicat a Foc Nou un dia d'aquests :))
Comentaris