Temps
de preparació per al Nadal, temps de fer-nos atents a la nostra interioritat
per deixar espai a la vinguda del Senyor. Talment com si fos el moviment de la
nostra respiració: el més profund de nosaltres mateixos escoltant els anhels i
necessitats de les persones que ens envolten, i tractant de percebre i estendre
els fils de l’estimació d’un Déu que es manifesta en espais, gestos i relacions
senzills, a l’abast de tothom, però sovint invisibles per als ulls enlluernats
per l’afany de poder o de riquesa o per un ego pujat de to.
Un
temps que litúrgicament posem en relleu amb la presència del color morat a les
nostres celebracions, amb l’austeritat en els ornaments de l’Església –no tant
com per Quaresma-, amb una corona d’Advent que visualitza l’acompliment de les
promeses en la seva progressiva encesa. Temps de reiniciar l’any litúrgic i
d’estrenar leccionari, si més no d’escoltar les lectures bíbliques del nou
cicle (A, evangeli de Mateu) com si fos
la primera vegada. Un temps on una dona embarassada, la Mare de Déu de
l’Esperança, és protagonista per la seva capacitat d’escolta, d’acollida, de
relació i d’alegria, més enllà de tots els convencionalismes. Enguany tindrem
l’Advent més llarg possible, perquè el dia de Nadal cau en diumenge, i per tant
disposarem de quatre setmanes senceres per gaudir-ne.
La
veritat és que costa viure l’esperança de l’Advent enmig de la crisi econòmica,
de l’atur, del desballestament de l’Estat de Benestar, dels exilis i migracions
forçats per la guerra i la fam i tan menyspreats a Occident, dels populismes
que han col·locat una persona aparentment irresponsable en un dels llocs amb
més poder del món, com és la presidència dels Estats Units d’Amèrica, dels
fanatismes i terrorismes, dels riscos per l’abandó del planeta. Però potser la
nostra òptica ha estat viciada molts anys. D’una banda perquè hem viscut molt
de temps en una zona comfortable i de l’altra perquè de tant en tant la
realitat “Disney” es cola en la nostra vivència del Nadal. I acabem
convertint-nos en diabètics emocionals, amb un excés d’edulcoració de la
realitat i amb el deure de viure un Nadal feliç des de l’òptica més consumista
i superficial. Com si l’Advent i el Nadal haguessin d’estar exempts de patiment,
quan de fet el que celebrem és que el patiment queda transformat i relativitzat
per l’acció de Déu, que ha vingut a compartir-lo sense por. Perquè
misteriosament la petitesa que tan bé expressa Maria aconsegueix vèncer “la
Bèstia” de l’Apocalipsi. Perquè és la nostra petita acció local la qui pot
cagirar les coses a nivell global, així, sense tenir grans poders màgics. Perquè
si ens deixem fecundar per l’Esperit trencarem els nostres propis motllos.
Perquè la confiança mútua, encara que sapiguem que tots, poc o molt, som una
mica desastre, ens eixampla la mirada, ens fa crèixer, ens des-centra i ens fa
anar més enllà de nosaltres mateixos. Perquè de fet celebrem que Déu sigui tan
a l’abast i n’estem agraïts.
(Publicat avui a Catalunya Cristiana)
Comentaris