Darrerament,
en alguns ambients eclesials, fins i tot en algunes declaracions del papa
Francesc, se sent parlar amb preocupació de l’anomenada “ideologia de gènere”,
contraposada als valors de l’Evangeli. La veritat és que la primera vegada que
ho vaig sentir, vaig interpretar que carregaven contra el feminisme en general
i vaig pensar que l’Església havia de menjar encara moltes sopes per gosar
criticar el feminisme sense revisar a fons les pròpies actituds. Sembla, però,
que, si més no el Papa, fa referència a un grup –molt minoritari pel que conec-
que reivindica la llibertat personal de triar el gènere sexual. Tanmateix, una part de l’Església s’hi
continua referint com si fos una ideologia general i unitària, de manera que
s’agafa una part pel tot i es demonitza el conjunt de reivindicacions de
gènere. Em fa gràcia, perquè se’n parla
de la mateixa manera que alguns nacionalistes espanyols parlen dels
nacionalistes catalans: com si l’únic nacionalisme fos el de l’altre, sense
reconèixer el propi. Malgrat l’actitud de Jesús amb les dones, que trenca molts
motlles culturals, cal reconèixer que la institució eclesial és una de les que
oposa més resistències al progressiu reconeixement de la capacitat, llibertat i
majoria d’edat de les dones. Fins al punt que hi ha qui diu que així com en un
cert moment l’Església va perdre els obrers, i després els joves, ara són les
dones les que s’aniran sentint cada cop més allunyades de la institució.
Em
direu que quina relació té aquesta qüestió amb la litúrgia d’aquest diumenge. Reconec
que hi he pensat per associació d’idees. Aquest diumenge se celebra la Jornada
Mundial de les Missions (el Domund). Crec sincerament que també el món
occidental és terra de missió i em pregunto com podrem evitar la desconnexió
massiva de les dones i com ens podrem apropar a les que ja se senten molt
allunyades de l’Església. Serà difícil, si l’Església som incapaços de reconèixer els nostres propis
tics, la nostra pròpia ideologia de gènere. Una ideologia que es manifesta
especialment en la litúrgia i que contamina les reflexions teològiques i
pastorals. No només pel que fa al necessari discerniment sobre l’accés de les
dones al diaconat o al presbiterat, sinó senzillament per dur a terme el que ja
ara es pot fer, com molt bé assenyalava Dionisio Borobio en un article a la
revista Phase (“La mujer como agente de
la celebración Litúrgica”, núm. 332 de març-abril 2016). Perquè tant el Codi de Dret Canònic com la constitució Sacrosanctum Concilium permeten que
laics i laiques s’ocupin d’alguns serveis litúrgics. Una cosa que no sol formar
part, si més no amb el reconeixement que mereix, de la vida quotidiana de les
nostres comunitats i un camí per on, sens dubte, cal avançar, junt amb la delegació
de determinades tasques pastorals.
En
l’evangeli d’avui (Lc 18,9-14) veiem que, en la seva pregària autocomplaent, el fariseu viu
la seva fe com si fos una mena de desplegament normatiu i contempla els altres
amb les ulleres dels prejudicis. I és que la norma posa límits, “en-caixa”,
permet controlar i verificar. Seguir la norma dóna seguretat, és una resposta
objectiva, que ens eximeix d’un criteri intern.
El tema és que la vida, com diu la cançó, sol “desbordar tot esquema” i,
en tota la seva complexitat, remet no pas a una norma exterior, sinó a la
interioritat, a l’ésser. Un personatge mal vist, sospitós –abans i ara- com és
un recaptador d’impostos es relaciona amb Déu no pas a partir de la norma, sinó
del més pregon de l’ànima i de la consciència. Per això pot reconèixer el seu
pecat, experimentar la misericòrdia de Déu i obrir la porta a ser ell mateix
misericordiós.
Potser
també en aquesta qüestió de les dones més que explorar la tradició i la norma,
ens caldrà anar al fons de la interioritat, allà on podem trobar-nos, lliures
de prejudicis, amb aquest Senyor que “no es fa sord al clam dels orfes ni al
plany insistent de les viudes”, per esdevenir humils, lliures i lúcids al
servei del Regne.
(Publicat aquest cap de setmana a Catalunya Cristiana)
Comentaris