En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»
A
casa no érem creients i jo em vaig formar cristianament en la tradició de la
Jobac, un moviment de joves en la línia de la Joventut Obrera Cristiana (JOC),
i vaig ser jove durant la transició democràtica. Això vol dir que vaig encetar
la meva fe en el convenciment que els joves no podrien sentir-se estimats per
Jesús i, per tant evangelitzats, si no fèiem el possible perquè les seves
condicions de vida i de treball els permetessin viure amb dignitat. Jo ho vaig
viure a través del meu compromís sindical, un compromís socialment desagraït,
perquè mai no ha tingut bona premsa i perquè sol desenvolupar-se en el
conflicte. Un conflicte que de vegades crees tu, fent veure allò que roman
invisible: per exemple que el personal de neteja no cobra els plusos que
estableix el conveni, o que no es poden fer tantes hores extres mentre hi hagi
gent sense feina, o senzillament que es posa en marxa una reforma laboral que
discrimina els joves o mina els fonaments de la Seguretat Social.
Total,
et crees fama de “follonera”, perquè de vegades trenques la pau laboral i
obligues els companys a mullar-se sobre una qüestió que els incomoda, i tu
mateixa t’hi mantens amb una certa dificultat, gràcies a la pregària i al grup
de revisió de vida. Reconec que jo envejava i em mirava amb una certa
condescendència els companys cristians que treballaven en tasques més
simpàtiques i més explícitament pacificadores. Amb el temps he après que
mantenir una actitud cristiana a qualsevol lloc et pot portar a viure en moltes
menes de conflicte i que la gràcia està a viure’l amb el mínim d’agressivitat i
el major respecte envers els teus companys o adversaris, cosa que jo encara no
he assolit. A banda, és clar, d’assumir-ne les conseqüències.
Per
això sempre em consola l’evangeli d’aquest diumenge, tan difícil de comprendre
si partim d’un cristianisme entès com una mena de bonisme desarrelat de les
benaurances i garantidor de la nostra forma de vida. La pau de Jesús sovint és
la pau del qüestionament, de la contradicció, de la incomoditat i de
l’imprevisible. Ho veiem en la figura de Maria que es refia de Déu acollint un
embaràs que desafia tota lògica i que posa en risc la seva relació amb Josep i
el seu futur com a dona. Ho veiem en Jesús, que per la seva trajectòria, acaba
a la creu, no pas d’una forma ingènua o inesperada, sinó veient-ho venir i
acceptant sense resistència el dolor, el patiment i la incertesa que aquesta
“prova d’un baptisme” li provocarà. Sovint aquí també tendim a confondre la
“mansuetud” de Jesús, aquesta acceptació de les conseqüències de viure i fer
viure l’amor i la lògica de Déu al món, amb una mena de capteniment passiu
d’obediència mal entesa. Potser per
aquesta confusió ens xoquen tant les paraules de Jesús.
(Publicat a Catalunya Cristiana)
Comentaris