 |
| Monument, al costat del Parlament londinenc, a les sufragistes |
Amb en Josep hem passat els darrers dies de vacances a Londres. Ha anat molt bé, llevat de l'hotel que va ser un desastre; sembla que el brexit no impedeix que els londinencs tinguin els mateixos vicis que els europeus: hotels que en realitat són annexos d'altres hotels. Situats en edificis a part, sense recepció. Has de fer l'entrada (check in) i la sortida (check out) en d'altres llocs. En aquest cas, quan vam arribar, tot i la reserva feta fa mesos, no hi havia cap habitació doble lliure i ens van col·locar la primera nit en dues habitacions individuals. A la meva el bany era tan petit que si tancava la porta jo ni hi cabia. A la d'en Josep només funcionava el llum de la tauleta de nit: la resta estaven fosos, bany inclòs. De fet, a la nova habitació (un segon pis sense ascensor) no hi havia cap interruptor que funcionés i el seu sistema era deixar els llums de les tauletes de nit (que s'endollaven darrere un dels capçals dels llits) permanentment oberts. Moqueta -bruta- sobre fusta. Dobles vidres: els de fora bruts i trencats. Bombetes trencades, roba esquinçada... Cutre, cutre. Un dia tindran un disgust perquè estic segura que no passaria una inspecció de cap asseguradora. No hi va haver manera que entenguessin que necessitàvem dues claus, perquè el fet de ser parella no vol dir que anem enganxats l'un a l'altre tot el dia. Van passar de nosaltres, amb un cert escàndol i impotència (ens va semblar) dels seus treballadors de parla espanyola, que eren legió. Per sort, el cutre-hotel (Eaton Square Hotel) estava molt ben situat, a prop de l'estació Victòria, i era un lloc tranquil. Però no és la primera vegada que ens trobem amb estranyes picaresques que el nostre complex mediterrani d'inferioritat atribuïa als països llatins. Vam decidir no deixar-nos amargar les vacances. Veurem com podem reclamar, un cop a casa.
Em va encantar tornar a Londres, i vaig reviure moments esplèndids de la meva visita fa 25 anys, quan hi vaig passar un mes intentant aprendre anglès.Enguany vaig poder assistir a un dels Proms, un concert de The Sexteen, amb música de Bach i d'Arvo Pärt: brutal. La sensació, però, no sé si pel temps passat o perquè jo m'he tornat més crítica, és que el consumisme intenta menjar-se la cultura, gairebé literalment. Tot són botigues de roba (qualsevol pensaria que és una primera necessitat) i de menjar de qualsevol mena i a totes hores (ehem, com a BCN). La distància ajuda a adonar-se'n. Un gran què, però, el fet que tots els grans museus siguin gratuïts. Això fa que no hi hagi cues, que hi puguis tornar fàcilment una vegada i una altra, Fins i tot els controls de seguretat el fan persones (que et fan obrir la bossa) i no màquines. Un goig. També el fet que la munió de treballadors espanyols, italians, brasilers, que hi ha arreu, ens ajudaven espontàniament a fer-nos entendre. Motiu d'enveja és la xarxa extraordinària de transport públic, que permet moure's amb rapidesa, facilitat i comoditat (si més no, als turistes, la prova del cotó són els veïns de la perifèria londinenca).
L'altre espai absolutament inhòspit és el de l'aeroport, per molts motius. Et recomanaven que hi anessis tres hores abans de la sortida del vol. No m'estranya, amb el control de passaports d'entrada al país vam estar una hora o més passant per aquelles cues interminables que t'obliguen a caminar a pas lent amunt i avall. Per a les persones que per edat o per mobilitat tenen problemes per desplaçar-se, un esforç considerable. Per no parlar de l'obligació de passar en mig de botigues sí o sí, amb música en un alt volum (els treballadors deuen acabar sorts o atabalats). Per no parlar de totes les restriccions sobre líquids, maletes i altres. Enquibir-se en un avió de Ryan Air vol dir quedar enxubat i pres de tota la propaganda inacabable, de la qual no pots escapar.
En tot aquest procés d'aeroports i de vols està clar qui mana: no pas la seguretat, sinó els diners. I cada cop més t'has d'entendre amb màquines. Les persones van desapareixent. Cap sorpresa.
Malgrat els espais inhòspits de trànsit i d'estada, ha estat un privilegi passar-hi unes dies. M'han quedat moltes ganes de tornar-hi.
Comentaris