Em va impactar, quan
estudiava treball social, la lectura del llibre de Marvin Harris Vacas, cerdos, guerras y brujas. El punt de vista de l’antropologia, que posa distància
entre els fets i la interpretació o justificació que els protagonistes en fem,
em va fer prendre consciència que els centenars de bruixes castigades al llarg
de la història, més que per no sé quina mena de qualitats esotèriques, ho eren
sobretot per ser dones grans i vulnerables. Dit d’una altra manera, podien
exercir de cap de turc o de boc expiatori perquè sortia barat fer-los fer
aquest paper. I mentre elles rebien un càstig, com a presumptes responsables de
tots els mals del seu entorn, el poder que les cremava i que sí que causava
mals no era qüestionat.
Tot això m’ha vingut al cap
quan m’he adonat, no sense una certa sorpresa, que jo mateixa vaig formant part
d’aquest grup de dones “grans” (aviat en faré seixanta) i que en cert sentit aquest
fet m’incomoda. No fa gaire prenc part, per exemple, de la xarxa de meditació “Amics
del Desert”, on la majoria som dones si fa no fa de la meva edat. Com que
moltes ens hi hem posat després de llegir el llibre de Pablo d’Ors Biografia del silenci, hi ha una certa
veneració pel personatge i reconec que això encara m’incomoda més. Intento
fer-ne broma i desmarcar-me’n. Bé, en part, perquè crec que mantenir el sentit
crític és una bona cosa, en qualsevol cas, però en part com si jo m’avergonyís
de fer el que faig.
Llegeixo una plana web on
titllen Pablo d’Ors d’heretge per gosar posar en qüestió alguns signes
litúrgics, i entre els molts comentaris hi ha perles com el fet que compta amb
un grup de dones que el segueixen, de casa bona, desocupades, poc compromeses i
carregades de botox. És massa anecdòtic per fer mal, però de fet en aquest
prejudici no deixo de reconèixer-m’hi. Lamento dir que estic segura que aquesta
imatge de grup de dones és la que jo tenia, per exemple, de les “seguidores” de
Xavier Melloni i que potser és al darrere de la meva escassa simpatia inicial per
la meditació. Pur prejudici.
Em fa pensar en Jesús i les
dones que el seguien, en un acte de llibertat per part d’elles força més
difícil de mantenir que fer-ho avui, i en com aquest fet tendeix a invisibilitat-se
en la tradició eclesial, o a mirar-se amb un cert menyspreu. Com Joana, la dona
de l’administrador d’Herodes, citada a l'evangeli de LLuc, que fàcilment titllem de “dona rica, avorrida,
que passa el seu temps seguint un tal Jesús sense gaire convenciment”. Em fa
pensar també en el paper que sens dubte van tenir les dones, sobretot les dones
romanes amb diners i prou llibertat per usar-los, en les primeres comunitats
cristianes. Ben segur que van ser un
suport bàsic als inicis del cristianisme.
Dones. Riques (classe
mitja-alta) o treballadores. Lliures. Amb o sense bótox o equivalent. Diverses.
Però sempre poc prestigiades com a grup. Començant, glups, per mi mateixa.
En parlem a la feina. Una
companya, jove, em diu que totes hi arribarem. Una altra companya, de la meva
edat, em diu que nosaltres, “avorrides” no parem, mentre que els homes de la
nostra edat no semblen motivats per gran cosa. Doncs això.
Comentaris