 |
Més dolç que agre, pròpiament. Frueixo d'aquests dies tranquils: de la conversa amb els amics, dels llibres i pel·lícules que em regalen i que em deixen (sospito que m'hauré de trencar un altre peu per llegir-los tots!), de l'anar fent feina al meu ritme... Hem estat a Montserrat, amb en Josep, a l'hostatgeria, totalment adaptada per circular-hi amb cadira de rodes, en la bona companyia dels altres hostes. La veritat és que l'experiència de la incapacitat de moure'm pel meu compte m'ha fet valorar molt la calidesa de l'acollida montserratina. Als àpats ens acompanyava el pare Daniel Codina, que és director de l'arxiu musical històric de l'abadia, cosa que no l'impedia d'estar amatent a qualsevol necessitat del moment, de col·laborar en les tasques menys agraïdes (o sigui de fer tot allò que els hostes una mica deixats no fèiem) i d'aguantar-nos a tots en la nostra conversa, diversitat, dificultats... Quina paciència! No sé si jo estava especialment sensible per la meva temporal -i irrellevant- dependència o perquè estic preparant un treballet sobre l'acollida. Ha estat bé també coincidir amb el pas per Montserrat d'una seixantena de monjos de Taizé que venien de València.
Mentre érem allà em vaig adonar que tinc una lectora del blog amb qui no ens coneixem, però que va tenir l'amabilitat d'esmentar el Mosquit i el Camell al diari Ara (Gràcies, Eulàlia Fanar).
La nota dolorosa ha vingut per la mort sobtada del fill d'uns amics, amb 32 anys. Una persona compromesa amb el poble, amb inquietuds culturals, un bon esportista. Discret, intel·ligent, pencaire, generós. Com els seus pares. Ens va ajudar molt, a la coordinadora del Mamut, per difondre aquesta figura de Festa Major. Com costa de pair i d'acceptar la mort!
A tots i totes, molt bon any!
Comentaris