Parar i pensar

Podeu llegir-la aquí.

Ho vam fer amb l'Agulla i jo, francament, hi vaig accedir amb molt poc convenciment, pessimista com sóc. L'Agulla és una revisteta que potser fa uns 20 anys que funciona. La fèiem en paper i la col·locàvem en un blog. Ens va passar allò que de vegades passa: alguna persona significativa havia deixat la revista, tots plegats acusàvem el cansament de tants anys i l'ofec d'agendes espesses i de responsabilitats personals ineludibles, les feines pràctiques tendien a acumular-se en una o dues persones. I les circumstàncies externes (els canvis de sistema dels bancs per fer els rebuts) convertien una feina ja de per si una mica feixuga en una cursa d'obstacles. 

I en Josep va tenir la idea: quan s'acabi l'actual tanda de subscripcions, tanquem l'Agulla un any i la repensem: per fer-la nova totalment nova, en el disseny,  la distribució de feines, el funcionament. Només hem mantingut, és clar, els objectius de fer una revista per a cristians esquerranosos. Així podríem desprendre'ns de la servitud de la impressió en paper. No pas perquè imprimir-la i distribuir-la fos gaire complicat (tot i que porta feineta) sinó perquè sense despeses d'impressió i tramesa no ens cal cobrar a ningú. D'ara endavant, l'enviem per correu electrònic.

La novetat era que en lloc de pensar i continuar fent la revista fins al moment del canvi, ens vam regalar un any sabàtic. Això va permetre: explicar-nos bé i recollir adreces electròniques dels nostres subscriptors, que ens van ajudar a arribar a més gent; que els cansats i cansades reposessin una mica; que la sensació d'afeixugament fos substituïda per una nova il·lusió; que ens reuníssim per tractar qüestions més a fons sense la immediatesa de preparar el proper número; que ens forméssim tècnicament per afrontar millor la nova etapa; i que ens distribuíssim de manera més equitativa les feines. Fins i tot vam recuperar en Josep, que ens havia abandonat temporalment.

Tots continuem enfeinats, però la revista s'ha renovat i tornem a gaudir preparant-la, editant-la i distribuint-la. Tot, jo penso, perquè en un cert moment vam fer això de parar i pensar. Si no ho haguéssim fet és probable que haguéssim acabat parant igual: amb sentit de culpabilitat i sense represa. Tendim a pensar que el que fem és imprescindible i que el món s'enfonsarà si no tirem endavant tal o qual cosa, i ho pensem encara més quan estem sobrecarregats, en aquells moments en què delegar, per exemple, sembla impossible i de fet hi ha molt poques coses que no es puguin deixar una temporadeta.

Em sembla que ha estat una magnífica experiència.