La campanya electoral per la qual acabem de passar m’ha semblat la més detestable des que tinc vida de vot, perquè crec que no és bo remenar els nacionalismes i perquè de nou s’ha vist que tant els indicis de corrupció com la corrupció demostrada no passen factura.
A banda d’això, no ens hem avorrit gens. No vull dir que ens hàgim divertit. Vull dir que hi ha hagut alguns canvis significatius.
Jo vaig votar Catalunya sí que es pot. Per fidelitat política (cotitzo disciplinadament a ICV tot i ser una mena de militant friqui) i perquè prometien treballar per dos objectius raonables: fer un referèndum amb garanties i frenar el desgavell de l’estat del benestar. Reconec que a mi, sobre el paper, el dret a decidir em sembla fantàstic. A la pràctica, tota la preparació d’un referèndum sobre la independència em fa patir, perquè no només es discuteix una proposta política més o menys asèptica, sinó que entren en joc totes les emocions patriòtiques. Amb el tastet d’aquests dies ja n’he tingut ben bé prou.
Des del punt de vista electoral, doncs, he fracassat. Han guanyat els independentistes, s’han reforçat mútuament els patriotismes de perfil mesquí (alerta: no tots els independentistes ni els que no ho són tenen aquest perfil mesquí) i hem perdut, tots, el consens sobre la llengua. La meva opció política no s’ha menjat els roscos que somiàvem.
Viure en minoria és un sentiment al qual m’he acostumat, i el meu currículum polític, sindical i eclesial comporta més fracassos que èxits. Però he de dir que no em sap pas greu, aquesta vegada. Després de sentir crítiques a tota la classe política i a la “casta”, es va optar per un dirigent veïnal amb experiència i no per la gent amb trajectòria pròpiament política. Segur que li faltava molt de rodatge i que això ha jugat molt en contra, però m’hi vaig sentir representada: va ser valorar la feina que no es veu de molta gent que és a les entitats, que treballa generosament i que sol ser invisible per als mitjans de comunicació. En aquest sentit representava ben bé el contrapunt a la llista dels guanyadors.
Les campanyes electorals són un despropòsit. Es busquen candidats “de disseny”, que siguin enginyosos, que tinguin èxit, de verb fàcil, guapos, agressius, capaços d’abandonar família i amics i d’indigestar-se àpat rere àpat durant una ingrata campanya. Jo no poso el llistó tan amunt. Per sort, he pogut constatar que no sempre “els millors” són els qui fan bona feina.
Vam anar en conjunt amb Podemos. Jo crec que va ser més un destorb que un ajut, però en valoro l’intent: és evident que hi ha punts de contacte i moltes coses en comú. Va estar bé provar-ho, tot i que jo no repetiria. Vaig sentir no fa gaire un politòleg que deia que hi ha partits “bottom up”, és a dir, de baix a dalt, i partits “top down”, de dalt a baix. ICV-EUiA som dels de base. Vull dir que persegueixen més aviat la vocació participativa, la valoració de la feina de formigueta a cada barri i a cada entitat, que no pas una bona imatge des dels mitjans de comunicació. Ja m’està bé. Podemos diu estar en aquesta línia, però de fet molts dels seus votants no ho són des del treball a la base, sinó des de la imatge televisiva, i en aquest sentit és una certa contradicció que acaba comportant problemes de coherència: el discurs és radical i l’experiència participativa sovint inexistent.
A mi el dia a dia en el meu entorn és el que m’ajuda a viure, també des de la convivència amable amb gent que no pensen com jo. El radicalisme verbal està bé, assenyala rutes, però incidir en la realitat és tota una altra cosa. No ho pots fer sol. Mai no ho faràs sol. No hi ha política sense consens. I quan t’hi poses, t’adones dels teus límits i dels de la teva organització, i valores la feina dels companys de rem, encara que siguin adversaris polítics. És un necessari bany d’humilitat.
Cal provar coses noves. Encara que fracassin. Forma part del camí. Jo no crec que els experiments s’hagin de fer amb gasosa, poden fer-se amb els millors vins. Si no ens arrisquem, no construïm. Les novetats d’aquesta campanya són l’únic que penso que ha valgut la pena.
(A punt de ser publicat al Punt de Trobada)
Comentaris