Decepció

No puc amagar la meva decepció davant d'aquesta fotografia, sobretot davant del text que l'acompanya, en què Mas fa unes quantes afirmacions en relació a la pobresa: a) compte amb els pobres que volen viure del Pirmi!; b) la Catalunya no independent no té recursos per als pobres; c) cal aprofundir en la reforma laboral. 

Res de nou: el primer que va fer CiU quan va arribar al poder va ser arreglar (?) els pressupostos per la via de treure els recursos a la baula més feble, els beneficiaris de la Renda Mínima d'Inserció, amb l'argument, que, un cop fetes les recerques oportunes es va demostrar fals, que ens robaven. El segon i el tercer que va fer va ser retallar en educació i en sanitat. Una mostra dels valors de la coalició. 

La seva Catalunya, amb o sense independència, mai no ha volgut destinar els recursos necessaris per als pobres. Sempre han intentat que el tercer sector cobrís la seva atenció i sempre ha deixat en mans de loteries successives el seu finançament (quina fixació que té CDC amb el joc!). De fet quan l'oposició ha demanat parlar de pobresa hi ha posat tots els entrebancs del món. Una altra cosa és si ho demana Lucía Caram. Deu ser perquè els parlamentaris que no són de la seva corda són el diable al costat dels angelets amb qui li agrada fer-se la foto. 

I encara, CiU va donar ampli suport a una reforma laboral del PP que submergeix en la pobresa i en la precarietat la poca gent que accedeix a una feina. Servidora defensa que Espanya no és el PP, i en això devem coincidir amb un president que rebutja per complet Espanya, i que ha donat suport en nombroses ocasions al PP, sobretot en tot allò que sigui desmuntar les polítiques que permeten viure a qui no té res més que la seva capacitat de treballar.

Jo també crec que de vegades hi ha frau al PIRMI. També n'hi ha a la Seguretat Social, i també n'hi ha al Parlament amb les seves dietes. També n'hi ha en la política de subvencions (penso en aquelles subvencions a l'Orfeó Català que acabaven, de forma legal, a les arques del partit en el poder). I n'hi ha, sobretot, a l'hora de pagar a Hisenda o a l'hora de finançar els partits. No sembla que Mas ni CiU estiguin nets de culpa com per anar lapidant els pobres.

Per lluitar contra aquest frau cal establir mesures tècnicament correctes -de vegades no ho són-, cal dotar els serveis socials de personal suficient i sobretot cal acabar amb l'economia submergida: fer que tothom cotitzi el que cal cotitzar, regularitzar les situacions dels "sense papers", etc., i, a banda d'incrementar el control fiscal, establir un sistema fiscal més redistributiu. Res de nou.

Em dol, però, que persones com les de la foto que són tan al costat dels pobres siguin tan poc crítiques amb les causes de la pobresa i legitimin un poder que menysprea públicament els més febles. Jo vaig estudiar treball social amb ganes que la gent que pateix la pobresa se'n sortís, no per contribuir a perpetuar-la. Això passa, com deia Càritas en aquell moment, per atendre les seves necessitats peremptòries, però sobretot perquè rebi una formació que li permeti desplegar tot allò de què és capaç, una feina digna i un marc social que no afavoreixi la desigualtat. La primera condició, crec, és creure que la persona que tens al davant no és un aprofitat, sinó que exerceix un dret. I creure (i desitjar i treballar perquè així sigui), que se'n pot sortir.

Avui, en plena crisi, es multipliquen els ajuts assistencials, que són els que creen dependència: la beneficència de tota la vida. Són ajuts en què el protagonista és qui ajuda i no qui ho hauria de ser. Jo crec que cal reclamar la promoció de les persones i, sobretot, la millora de les condicions laborals i la recuperació d'un estat del benestar que aquí mai no s'ha acabat d'implementar. 

Per cert, només que els Pujols retornessin tots els diners que han estafat a hisenda, potser la situació dels Pirmi milloraria una miqueta.