Cristians comunistes

"Cristians comunistes. Aportacions cristianes a l'acció política d'esquerres a Catalunya" és el títol del darrer llibre d'en Quim Cervera, que és una reflexió sobre un recull d'històries de vida de persones cristianes compromeses a ICV, EuiA i CCOO. El llibre va presentar ahir a Can Fabra, a Sant Andreu, acte en el qual vaig participar, junt amb Andreu i Oriol Carol, de l'editorial Llibres a Mida, Pau Vinyes (fill d'una de es dones que va participar en el llibre), José Luis Atienza (militant d'ICV a Viladecans), Quitty Guirao (militant també d'ICV, a Mataró i membre de l'ACO) i en Quim.

Francament, vam passar una bona estona, perquè vam retrobar amics ben diversos i perquè les aportacions van ser molt interessants. Us deixo amb la de José Luis Atienza, que, com sempre, no té pèrdua.

Abans de res vull agrair la invitació del Quim a aquesta original i ambiciosa presentació del original i ambiciós llibre Cristians Comunistes, que probablement podrà donar peu a un nou llibre.

"Soy ateo, gracias a Dios", era una de les frases estrella del director Luis Buñuel, una reflexió disfressada d’acudit. "Cristianos en el partido, comunistas en la iglesia",  dues frases d’una nuesa franciscana, sense ni un verb que portar-se a la boca però que amaguen l’íntim i no tan íntim conflicte de les dobles identitats.

Les dobles pàtries i les dobles militàncies són sempre candidates a patir dobles desconfiances, en uns ecosistemes ideològics on la fidelitat i la monogàmia en el pensament i l’acció es donen sempre per suposades. "No lo pueden comprender como se pueden querer dos ideas a la vez y no estar loco".

Probablement això era abans perquè ara sembla que la insuportable lleugeresa de les idees en teoria ho admet tot. L’experiència vital de pertànyer al partit ha passat d’intensa a lleugera, i la intensa i complexa comunió dels militants del partit, no exempta de conflictes, gairebé s’ha perdut.

L’emoció de la vella lluita de classes,  la il·lusió de construir un món més just, amb més igualtat, construït des de la solidaritat, la il·lusió de agermanar-nos, ha estat substituïda  per l’emoció de la il·lusió nacional.  El culo di ferro de les reunions, però també de l’intercanvi, ha estat substituït pels whatsapps, pels e-mails, i militar pot reduir-se a clicar "me gusta" al facebook.

Tornant a Buñuel, la gent de la meva generació, siguin creients o descreguts, estem fets a partir de valors cristians, cultura cristiana, catòlica, amb les seves llums i les seves ombres.

Jo he de dir que sóc un descregut cada cop menys laïcista, perquè no fan nosa els valors força que ens pot donar la gent cristiana, més aviat tot el contrari, i crec que hauríem de ser més possibles aliats que teòrics rivals. 

No crec gaire en el gest de negar-se a anar a Missa per la festa major perquè per a mi, que sóc regidor practicant i ateu no practicant,  és un gest de respecte i d’estima a la meva gent i a les seves íntimes i públiques creences.  I tot això ho vaig aprendre al PSUC.

La primera vegada que em van parlar de sindicalisme, i em va emocionar, va ser el el Nepo, García Nieto, sobre la lluita per la llei de la cadira, per poder asseure les dones embarassades en les fàbriques del tèxtil.  Ell feia política amb la gent del PSUC del Baix, sindicalisme amb CCOO, però quant a la realitat ell era més de tocar pèl que nosaltres.

Era un pastor que sempre feia olor a ovella perquè compartia olor i vida no només amb els treballadors, sinó també amb els marginats de la terra i els perdedors per golejada.

La fàbrica ja no és el centre del món assalariat, per tant hem perdut en gran part la socialització que donava el treball en grup. Estem envoltats de valors neoliberals, però també de valors de modernitat narcisistes, individualistes. Els cristians, i en especial els cristians pel socialisme, tenen sentit de comunitat. La meva església és la comunitat, deia el Nepo. Comunitat, comunió, comunisme, en comú.

No podrem avançar en la millora social si no som capaços de construir un nos solidari. I el nos, el nosaltres, no s’aconsegueix sense transcendir més allà de la nostre pell individual, més allà del nostre present personal i del nostre futur particular. 

I en això teniu molt a ensenyar-nos i a nosaltres ens toca aprendre i reaprendre. El Nepo no renunciava a un món nou, però predicava i practicava en el seu dia a dia per crear una illa de canvi al seu voltant amb la idea de formar arxipèlags. Això ens toca fer a cristians i gentils, canviar les coses des del cos a cos, en comú, en comunió amb la comunitat, per reinventar no sé si el comunisme o la fe en el gènere humà.