No fa gaire vaig tenir
ocasió de prendre part en una de les reunions de CCOO dins del procés d’Assemblea
Oberta. La reunió s’adreçava a persones
de diverses creences religioses, militants o no del sindicat (CCOO, a
diferència d’ICV, sempre s’ha mostrat sensible en aquests temes i conscient que
les qüestions religioses són importants i no han d’enfrontar la gent). Es
tractava d’opinar sobre la tasca del sindicat, cadascú des de la seva
experiència, propera o llunyana. Van sortir coses interessants. De fet resulta
molt terapèutic tenir uns quants responsables sindicals davant i poder
abocar-hi tot el que penses. Per a ells sens dubte és un bon exercici, tot i
que es deuen haver de sentir coses que potser no els agraden. Jo vaig insistir
en la imprescindible pedagogia del sindicat respecte als treballadors
immigrats, en la necessitat de renovar i fer més proper un llenguatge massa
ideologitzat que no reflecteix ni de bon
tros la cruesa de la realitat que el sindicat viu en el dia a dia, en l’acollida
de les persones en situació precària o sense feina, i en la creació d’una xarxa
sindical propera als delegats i delegades, perquè sovint el sindicat només respira
en moments electorals i no s’ocupa gaire de fer formació als comitès d’empresa
o d’escoltar-los en les seves lluites quotidianes.
Amb una de les persones
assistents, no sindicades, havíem estat companyes de treball i em va fer molta
gràcia retrobar-la perquè és una persona que valoro i aprecio, i crec que el
sentiment és mutu. Vaig poder constatar que tenia una visió força negativa dels
sindicats en general, visió que el fet de tenir un comitè d’empresa ben actiu
al lloc on totes dues treballàvem no havia assuaujat gens, més aviat al
contrari. Qüestionava un plantejament massa simplista de lluita de classes que
no contemplava, per exemple, els autònoms (crec que tenia raó); qüestionava que
la feina que no feien els alliberats sindicals en el seu lloc de treball l’acabaven
pagant els seus companys i no el sindicat, perquè no eren substituïts (també
deuria tenir raó, això jo ja no ho vaig viure); qüestionava que no hi havia
renovació de persones en la tasca sindical de l’empresa. No va fer cap
referència positiva sobre el tema.
Tenint en compte que durant
un temps jo vaig formar part d’aquest comitè que ella criticava, em va saber
greu. D’una banda perquè clarament no ho vam saber fer millor. De l’altra,
perquè l’estada al comitè en aquells temps va ser de tot menys fàcil: costa trobar
gent que s’hi vulgui mullar; costa entendre’s amb la resta de companys encara
que hagis anat a la mateixa llista; costa satisfer les expectatives de la gent,
que de vegades demana coses contradictòries; i encara hi afegiria que és molt
pesat fer tota aquesta feina en condicions, com era el cas, de toxicitat de la
direcció de l’empresa en aquella època, que procurava enterbolir tant com podia
qualsevol procés negociador fent córrer informacions falses. Òbviament no hem
sabut “vendre” tot això en positiu.
Jo entenc el sindicalisme
com una baula imprescindible en la cadena democràtica, per difícil que resulti,
per això hi he estat durant tants anys. No pas per gust. Recordo que una
companya ja em va anunciar que ella no s’hi posaria mai perquè tenia
aspiracions a fer carrera (i n’ha fet, i és una gran professional, per
cert). Tot plegat resulta una cura d’humilitat.
Vas fent, pensant que fas qui sap què, i ja es veu que no aconsegueixes ni tan
sols fer-te entendre, encara que els treballadors solen beneficiar-se de la
tasca realitzada pels sindicalistes de la seva empresa, amb o sense consciència
de l’esforç realitzat per part dels qui hi ha treballat. Però crec que s’ha de
fer. Encara em penedeixo quan en alguna ocasió he fet veure que no veia un
problema per no ficar-me en embolics sindicals.
No tot és negatiu. Estic
contenta d’haver mantingut, al llarg de la meva vida sindical, bones relacions
amb els meus caps (hi ha alguna dolorosa excepció, però). Agraeixo el gest
solidari d’alguns companys quan jo he tingut problemes. Potser he viscut més
fracassos que èxits, però darrerament penso que, amb l’Evangeli a la mà, el que
compten són els fruits i no els èxits. Les petites morts del fracàs donen fruits
col·laterals i inesperats. I, què caram, quan trobo algú que s’ha beneficiat d’alguna
millora obtinguda pel comitè o pel sindicat, jo me n’alegro i ho sento com un
petit èxit, en faci la valoració que en faci l’interessat.
Em dol, en canvi, la
infravaloració social del paper dels sindicats des de la transició fins avui o
actituds que a mi em semblen sobrades per part de gent que potser a la pràctica
no es mou en aquest camp, però que troba que tot és fàcil, ràpid i expeditiu...
des de la barrera.
Comentaris