Rumiant sobre l'ACO

Aquest és un escrit d'encàrrec, de resum del que vam parlar, amb unes quantes coses personals afegides que se m'han anat acudint en el moment d'escriure. 

El meu grup de revisió de vida reflexionàvem l'altre dia sobre l'ACO, i ens preguntàvem si algunes coses del moviment no havien quedat una mica empolsegades. Ho parlàvem a partir de la incomoditat de sentir sempre el missatge "falten responsables", i de la necessària presa de consciència que el moviment no funciona si nosaltres no el fem funcionar. 

Dit això, el cert és que la major part de membres del meu grup ja hem fet tots els papers de l'auca al moviment: hem estat responsables d'economia, de formació, de zona, presidents, consiliari general,i un llarg etcètera. La valoració, per descomptat, és molt positiva i estem contents del servei fet, que ens ha eixamplat horitzons i ens ha aportat un munt de coses positives. Ara bé, tot plegat, no ens impedeix de plantejar-nos algunes coses: 

1. L'organització actual del moviment és la correcta? Partim de la idea que la forma d'organitzar-se ha d'estar subordinada als objectius generals i als mitjans amb què comptem per assolir-los. Nosaltres tenim una distribució territorial complexa, perquè és molt desigual, i potser no es pot demanar el mateix a una zona que són dos grups que a una altra que en són quinze. Potser hauríem de ser més flexibles i angoixar-nos menys si no es poden cobrir tots els fronts.
2. La pobresa que detectem a l'hora d'assumir les responsabilitats de l'ACO no és diferent de la que experimenta l'Església en general en encongir-se en el nostre món occidental. Volem una Església pobra... i aquesta dificultat de fer les tasques que en teoria tocaria realitzar forma part del mateix procés i ens costa d'assumir. Ho viuen les congregacions religioses, els moviments, les parròquies... i nosaltres.
3. Aquest empobriment comporta prioritzar i ens fa repensar les nostres prioritats, personals, de grup i de moviment. Pot ser una bona ocasió per fer-nos anar a l'essencial i per recordar-nos mútuament que som adults (si més no, en teoria) i que potser no ens cal, per exemple, preparar cada reunió amb el consiliari (missió impossible, perquè si alguna figura està especialment estressada avui a l'Església és la del consiliari), o dedicar gran part de la reunió de zona a l'estudi dels nostres mateixos grups en monografies. Pot ser bo fer-ho una temporada, però no cal fer-ho sempre.
4. Estar "ocupats" en el moviment no és una finalitat en si mateixa. Correm el risc d'acabar dedicant bona part de la nostra acció a nosaltres mateixos. Valorem del moviment que ens empenyi fora, al nostre entorn, a les persones amb què convivim, als col·lectius amb els quals volem treballar: per estimar les persones, per fer un món més just, per viure l'Evangeli intensament en el nostre entorn. Això no és sinònim d'escalfar cadires. Ben al contrari. L'acció i la reflexió s'han de complementar en una mesura equilibrada. Sortir a la intempèrie és el que ens cal; la nostra tenda ha de ser acollidora per refer-nos, però l'objectiu és fora.
5. En aquesta pobresa que vivim, potser hem d'aprofitar millor els recursos i potser no ens cal que a l'ACO ho fem tot. Al grup, en d'altres ocasions, ja hem constatat que no vivim només de l'ACO. Fem revisió de vida, però qui més qui menys, té altres punts de referència: l'Eucaristia, la meditació, els recessos, els estudis d'evangeli, la formació poc o molt reglada, la lectura... I en aquest sentit vèiem que l'ACO pot fer algunes coses específiques però que en general podem aprofitar moltes de les coses que es generen des d'altres grups eclesials. Tampoc no estarà gens malament que ens obrim a d'altres sensibilitats. L'ACO connecta bé amb Cristianisme i Justícia, amb Justícia i Pau, amb parròquies, congregacions, santuaris i col·lectius diversos. Valorem què fan els altres i fem l'aportació que els altres no poden fer. Això també ajuda a sentir-se en comunió amb una Església més àmplia que els nostres moviments.
6. En sentim potser una mica encallats. Aquesta dificultat de trobar responsables per al moviment es dóna en un moment en què potser ens caldria ser presents al costat de totes les persones que pateixen la crisi. I la nostra sensació és que no hi som prou. A mi (és una apreciació personal) em fa pensar en la dinàmica dels partits i dels sindicats de tota la vida, que a l'hora de la veritat no hem sabut estar prou amb els desnonats, i ha calgut una cosa nova com la PAH. De vegades això mateix ens passa a la Pastoral Obrera, on en lloc de pensar com ens obrim als treballadors immigrants, als nous moviments socials i polítics, a la gent en atur, o bé com connectem amb les parròquies i els transmetem totes aquestes inquietuds, continuem una mica empantanegats pensant si fem bé o no de portar pancarta pròpia a la manifestació del Primer de Maig.
7. I encara, els membres del grup, som prou militants o ens hem apoltronat una mica? Som acollidors? Com ens plantegem l'evangelització?

En fi. En continuarem parlant i compartint-ho aquí mateix. Amb permís de l'ACO (o sense, que l'ACO per sort també és una mica anarco).