Pregar al carrer

La vigília del Primer de Maig vaig anar a la pregària que organitzava la Delegació de Pastoral Obrera de Barcelona i que recordava especialment les persones que viuen l’atur o que treballen en condicions de precarietat: en l’economia submergida, amb migració forçada, amb sous escarransits, o drets no reconeguts.

Es va fer al carrer, enmig de la plaça, al barri del Poblenou de Barcelona. La pregària, doncs, va conviure amb el joc dels infants i la xerrameca de les terrasses dels bars. Però alguna gent s’aturava i preguntava, o s’hi afegia espontàniament.

Resulta una novetat, per a nosaltres, aquesta voluntat explícita de sortir de les quatre parets del temple, per visibilitzar una Església que sol passar desapercebuda. Fer el pas ha costat i continua costant (com anar a la manifestació del Primer de Maig amb una pancarta en què ens identifiquem com a cristians), perquè en la nostra tradició cristiana i treballadora, l’evangelització s’entén sobretot a partir del testimoni silenciós de la lluita i la solidaritat obreres. Més fets que paraules, vaja. Una intuïció fruit d’una època en què Església i poder anaven massa units i en què l’intent de viure amb coherència l’Evangeli es volia desmarcar del discurs cristià desencarnat i allunyat de la gent senzilla que dominava en molts àmbits.

Avui, però, per a molta gent els referents cristians ja no existeixen en el seu entorn, per tant, si volem transmetre l’Evangeli, en un moment o altre hem d’explicar qui era Jesús i què significa la fe per a nosaltres. I més enllà del discurs racional, hem de situar-nos davant del Misteri, un misteri que ja no podem només explicar amb paraules. Compartir una pregària, explicitar la confiança en Déu, el sentit comunitari, la preocupació pels qui més pateixen és una manera de mostrar-nos impúdicament, de descobrir-nos, de fer-nos vulnerables. Per això potser hi ha militants a qui això encara incomoda, però penso que aquesta feblesa justament permet arribar a la gent amb més interrogants que respostes. No és gaire diferent de l’experiència d’acompanyar algú que pateix bo i sabent que no li podràs resoldre allò que l’afeixuga. És una dimensió de presència, d’estimació i de silenci.

Ocupar l’espai públic és també un repte, perquè som en un moment en què es confon la imprescindible aconfessionalitat de l’estat amb l’escombrada de qualsevol signe religiós cap a espais privats. Les institucions religioses no són ben vistes, però en lloc de fer-les poroses (és a dir, obertes, en xarxa i en contacte amb tota mena d’associacions, cosa que facilitaria un mutu coneixement i esvairia desconfiances pròpies de la ignorància), més aviat se les relega al tancament en elles mateixes.

En aquesta mena de pregàries servidora es debat internament entre l’aspiració a una estètica bonica i la senzillesa dels símbols, de vegades d’orientació un pèl “cutrelux”. Aquesta vegada a més, la pregària es va fer davant d’una església que està pendent de ser enderrocada, plena de pintades, una mica decrèpita. Gairebé un símbol de la renovació que a tots ens cal. En el camp dels signes, vam construir una creu amb totes les precarietats laborals, que, en girar-la, deixava veure tota la força de la dignitat dels homes i dones que intenten viure del seu treball. Una senzilla forma d’expressar la força transformadora de la resurrecció de Jesús. 

(es publicarà a Catalunya Cristiana el 17 de maig de 2015)