La Bàrbara, neboda i cap de llista per ERC a l'Ajuntament de Viladecans, ens ha proposat al Punt de Trobada que organitzem un debat amb els partits de cara a les pròximes municipals. De fet, no és la primera vegada que el Punt de Trobada convoquem els partits per parlar d'alguns temes determinats. Diu la Bàrbara, i té raó, que seria un "exercici democràtic vital" i que de fet no hi ha cap altre espai on fer-ho des que vam perdre la televisió local. De fet, pobreta, d'entrada i a falta de parlar-ne més a la redacció, li hem dit que no. De fet ni en Josep i jo no ens hi veiem amb cor.
He de reconèixer que l'argument democràtic gairebé em convenç, però no m'hi acabo de veure per dos motius. D'una banda, perquè moderar semblant debat exigeix moltes taules, autoritat i un rígid protocol al costat del qual les rúbriques litúrgiques són broma. I jo no compto amb cap de les tres coses.
I de l'altra, perquè començo a dubtar que els debats electorals siguin democràtics en el sentit en què a mi m'agradaria que fos la participació democràtica. Les campanyes electorals cada cop em costen més, perquè de fet consisteixen en una competició desaforada, on l'objectiu no és escoltar què diuen els altres, sinó marcar perfil propi. I ara ja començo a pensar que això és lluny del que ens fa falta.
M'interessa la política, i sobretot la política local, tot i que no sé com a ICV encara no m'han expulsat perquè no hi vaig mai i perquè no m'agrada gaire seguir les consignes de partit. Només pago, i no he deixat de fer-ho, perquè estic convençuda que el finançament dels partits s'ha de fer sobretot des dels ciutadans i no des de les administracions públiques. Però em sembla que no m'agradaria gaire ser regidora. Tinc un molt bon record del meu pas per l'Ajuntament com a tècnica "de confiança". Vaig aprendre molt i em va ajudar a conèixer molt millor la meva ciutat i els mecanismes del poder municipal, per bé i per mal. Però detesto els debats dels plens i les mocions més clarament polítiques (bé, més que polítiques hauria de dir "ideològiques" quan estan desarrelades de l'acció municipal concreta).
De fet això dels partits de vegades més aviat embolica. A mi el Mamut, per exemple, m'ha servit per treballar amb gent d'opcions polítiques diverses amb la qual ens hem entès força bé, perquè no sempre som tan diferents com diu l'etiqueta que ens posem, i perquè tenim un objectiu comú prou clar. I estic segura que hi ha alguna gent del PSC, de CiU, d'ERC, del Procés Constituent i fins i tot de Podemos, amb els quals faríem un bon equip, malgrat les discrepàncies (o justament gràcies a les discrepàncies). Però les campanyes van en direcció contrària: es tracta de desqualificar l'adversari al màxim, de marcar diferències i no punts comuns, i de substituir el veí o veïna que coneixem per la marca que ens venen a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. No estic dient que tots els partits siguin iguals, ni que no hi hagi diferències entre ells, és clar que n'hi ha, per sort. Però les campanyes solen extremar el factor ideològic i competitiu del moment en lloc de promoure la participació tranquil·la i reflexionada al llarg del temps. D'aquí que les mesures altament criticades en un moment, són adoptades en un altre (per mostra: les limitacions dels 80 quilòmetres hora tan bescantades a l'època del Tripartit). Massa sovint la marca de partit es construeix en abstracte i en negatiu, mentre les grans decisions, ben concretes, es prenen al marge de la política. Per fer-hi front convindria acostumar-se a treballar junts des de la discrepància.
I una cosa que encara em sap més greu és que moltes persones voten exclusivament en nom de la marca a gent que no coneixen, tot i que en una ciutat o en un barri de dimensions raonables és fàcil de conèixer qui es mou, per què es mou i com ho fa. Però la distància curta es desaprofita, també perquè no hi ha cap interès a conèixer el moviment associatiu i perquè el treball col·lectiu el veiem desvinculat de la política, quan és tot al contrari.
Comentaris