 |
| La litúrgia de l'aigua, a una Vetlla Pasqual dels anys 80 a Gualba (Jobac) |
Sovint
quan faig la meva feina editorial, al CPL, de buscar il·lustracions per als
textos relacionats amb la litúrgia, tinc ben bé la impressió de passejar per un
camp de mines. Quan trobo una imatge que a mi em sembla expressiva, no passa la
prova del cotó dels meus companys liturgistes: perquè el celebrant no s’ha
posat la casulla, perquè el pa de l’Eucaristia porta llevat i no n’hauria de
portar, perquè el calze no té el revestiment interior que diu la norma, i un
llarg etcètera. M’adono de la meva ignorància litúrgica i de la distància entre
la praxi habitual del meu entorn –de parròquia, de moviment i ocasionalment de
monestir- i la norma litúrgica. Una vegada vaig passar pel tràngol de no rebre
la comunió, en una parròquia, a Marsella, i encara no he entès per què: era
hivern, per tant se suposa que no era una qüestió d’escot o de mànigues, vaig
parar la mà, com tanta altra gent dins d’aquella celebració, però el celebrant,
a qui no coneixia de res, em va mantenir al marge i es va negar a donar-me la comunió.
De fet va ser una missa on fins aquell moment m’hi havia trobat bé. Parlant-ne
amb el meu marit, vaig arribar a la conclusió que no havia posat bé les mans.
No em van donar cap explicació (a més, en francès, les subtileses tampoc no
m’eren fàcils) i vaig sortir plorant.
De
fet a mi m’encurioseix i em sol interessar l’explicació que hi ha al darrere de
cada norma, i penso que encara que no ho entengui tot, si hi són és per algun
motiu. Una altra cosa és que pensi que les normes han de ser inamovibles i
inflexibles. Inamovibles, perquè les teologies, els costums, les cultures
canvien i per tant allò que en un segle té un sentit en un altre el perd o
canvia el significat. És com les sabates vermelles del papa, que no formen part
de la litúrgia, sinó del costum. L’origen, com a privilegi de l’emperador, té
la seva gràcia històrica però avui l’analogia del papa amb l’emperador més
aviat fa mal i enterboleix el missatge.
Quant
a la flexibilitat, recordo que les experiències més profundes, que m’han fet
connectar millor amb la meva fe en Jesucrist, segurament no han estat gens
ortodoxes. Recordo la joia de la meva
primera vetlla pasqual (l'any 1979), en la qual –a més a més de tot el que cal- ens vam
pintar els rostres (un signe que deu esgarrifar qualsevol liturgista com cal J). Jo venia d’un context amb molts anticossos
antieclesials i era la primera vegada que celebrava la Pasqua, i la celebració
em va impactar. Però quan tractava d’explicar-ho a una amiga, només em sortien
les cares pintades. Encara avui la Pasqua em porta aquesta visió amable. Aquest
signe, en la seva simplicitat, va ser eficaç i no cal incorporar-lo a cap
tradició litúrgica, però va fer la feina principal, ajudar-nos a connectar amb
la font. És el mateix que passa quan participes en una Eucaristia de petit
format, a casa d’algú, amb amics, prescindint d’algunes de les formalitats
habituals. El caliu de l’amistat i la senzillesa del gest transporten al sopar
amb l’Amic. Reconeixes Jesús com en el gest d’Emaús: en l’actitud amorosa, en
el compartir, en la fracció del pa. L’actitud reverent és en el fons i no en la
forma.
Jo
veig les normes litúrgiques com uns caminadors, com un ajut per garantir el
sentit autèntic, universal i comunitari de les celebracions, no pas com una
cotilla, perquè a Déu no el podem pas encasellar.
Doncs
res més. Molt bona Pasqua!
(Publicat a Catalunya Cristiana el 12 d'abril de 2015)
Comentaris