Han estat només cinc anys, però molt intensos. Francament, mai no hagués dit que m'embolicaria en una cosa relacionada amb la Festa Major. Ensopida com sóc, no lliga gaire amb el meu tarannà, però m'ha agradat molt ser-hi. Ha estat un exercici agraït de creativitat, de treball en equip... Volíem fer una cosa nova a Viladecans, capaç d'aglutinar petits i grans i gent de tota mena. Déu n'hi do la feina que hem fet! Ara, però, toca posar seny i retornar als bons costums. Tinc una agenda amb obesitat mòrbida i crec que m'he de desprendre d'unes quantes coses. Reconec que m'ha costat molt prendre la decisió. L'Agulla també ha rebut i em sap molt de greu, però així com en la revista es tracta d'una mena de "refundació" que porti menys feina, el Mamut sí que el deixo del tot.
Us deixo amb un petit qüestionari que em van fer a l'ACO sobre el tema.
Descripció:
L’any 2008 un grapat d’entitats de Viladecans es va
reunir per dinamitzar la Festa Major. Buscàvem donar identitat a la ciutat, fer
més participativa la Festa Major, promoure la cultura popular i crear cohesió
social. Vam decidir construir una nova figura, un mamut, perquè l’any
anterior a Viladecans s’havien trobat
unes restes arqueològicament molt significatives d’aquest animal. El 2010
estrenàvem Mamut, una bèstia amb capacitat d’emmagatzemar 500 litres d’aigua i
amb un motor per escampar-ne i que fa “mamullades”, és a dir un correaigua. La
coordinadora d’entitats actualment aplega una trentena d’entitats. El 2011 es
va crear la “Colla del Mamut” que és qui s’ocupa pròpiament de la bèstia.
Quin paper hi
jugues, quina funció tens en aquesta activitat?
Actualment sóc la presidenta de la Coordinadora d’Entitats
“El Mamut de Viladecans”
Com t’hi vas
apropar i des de quan hi estàs vinculat?
Hi sóc des de l’inici. He fet tasques sobretot de difusió i
de coordinació entre les entitats.
Per què hi ets, què
et motiva a ser-hi?
De fet em qüestiono sovint si hi
he de ser o no. Per a mi el Mamut aporta molts valors i en pot aportar encara
molts més: treballar la festa en un moment de crisi que aporta amargor a moltes
persones; desenvolupar un lleure participatiu i alternatiu; recuperar la
cultura popular; promoure la creativitat en el moment en què una nova figura
planteja nous rituals de festa, noves cançons, noves danses...; promoure la
inclusió de tots els col·lectius de la
ciutat (pagesos, catalanoparlants, castellanoparlants, immigrants de nova
fornada, discapacitats, entitats de tota mena...); promoure el treball conjunt
de les entitats, que massa sovint anem a la nostra bola; desenvolupar un
associacionisme menys depenent de subvencions i que faci funcionar més la
imaginació i menys el talonari; sobretot aprendre a participar en un projecte
col·lectiu; fer que les persones se sentin valorades i puguin aportar tot allò
que avui el treball i l’atur neguen als treballadors... I passar-ho bé.
En què t’ajuda com
a persona i com a creient?
Com a persona no em resulta gens
fàcil, potser perquè és un camp nou per a mi, i perquè jo sóc molt ensopida de
natural i la festa sempre em costa. Però puc aportar l’experiència
organitzativa de l’associacionisme apresa sobretot a l’ACO, una manera de fer
les coses que em sembla valuosa, i que xoca amb l’estil poc participatiu del
nostre món en general. Ho visc amb dificultat perquè els meus companys de junta
tenen un altre (excel·lent d’altra banda) tarannà i de vegades em miren com un
bitxo raro. Crec que m’he desprendre de molts prejudicis i que potser vaig per
la vida amb massa presumpció o pensant que tothom és de l’ACO i que per tant té
una determinada manera de fer. A l’ACO estem acostumats, davant d’un repte, a
aturar-nos, pensar i fer propostes per veure quins camins podem emprendre i amb
quin compromís personal. Aquesta confiança en la pròpia capacitat de fer coses
a partir del no res i aquest lligam entre l’acció i la reflexió no són tan
comuns com podria semblar. En aquest sentit m’ajuda a veure altres punts de
vista i a viure la pluralitat –de pensament i de maneres de fer- de debò.
M’obliga a escoltar més i a acceptar altres punts de vista. També és un camp on
em moc amb incertesa, sense seguretats, perquè hi tinc poca experiència i
perquè en cert sentit obrim camí a Viladecans. Porta molta feina de la que no
es veu i de vegades tinc la sensació que només em falta posar un plat a taula
al Mamut. Escoltar, estar oberta a d’altres maneres de fer, caminar sense
seguretats, treballar en feines poc lluïdes em semblen valors evangèlics. També
contemplar i agrair l’alegria de la gent quan surt el mamut. I veure com les
persones amb discapacitats diverses són ben acollides a la colla i es fan seva
la festa col·laborant-hi en allò que poden. I m’agrada l’aproximació a les
entitats, ja que el Mamut participa en els actes de les entitats quan aquestes
ho demanen. El Mamut és un tastet de gratuïtat i de sentit comunitari.
Quina experiència
de transformació social esteu fent?
És una transformació social a la
llarga: millorar la identitat viladecanenca dels veïns i veïnes ajuda a
sentir-nos més propers entre nosaltres; adquirir un sentit de ciutat
contribueix a promoure el bé comú; prendre part en les reunions del Mamut ajuda
a adquirir el bagatge mínim democràtic que després la gent pot aplicar en
altres àmbits associatius i de veïnatge. És una aportació molt modesta però significativa.
Per mi el treball conjunt és un “caldo de cultiu” d’altres iniciatives.
També està molt bé la inclusió
real –a la pràctica, no espontània ni fàcil- de les persones amb discapacitat.
Amb les persones immigrades això no ha acabat de funcionar, potser perquè tenen
altres prioritats i sobretot perquè no estan gaire associades.
Com és valorada
pels receptors, pels participants, pel barri?
A la gent li encanta el Mamut i
la festa. En aquest sentit tenim un gran èxit, fins i tot també amb els mitjans
de comunicació. Una altra cosa és aconseguir la implicació real de la gent en
el funcionament de tot plegat. Molt poques entitats participen realment de la
coordinadora. Avui la relació de moltes persones amb les entitats és
clientelista: és a dir, sovint es consideren clients amb drets a serveis i no
co-responsables del seu funcionament. També tenim força suport de l’Ajuntament,
amb el qual hem assolit una relació interessant.
Com superes/supereu
els moments de dificultat?
La pregària ajuda. Els amics, també. La revisió de vida,
naturalment, també. Penso que una de les
dificultats prové que el Mamut genera moltíssima feina i que hauria de
prioritzar entre totes les activitats extralaborals que tinc entre mans. Hi ha
coses que requereixen temps per pensar, per estar tranquil, per badar... i
aleshores les dificultats es veuen d’una altra manera. Però em sembla que em
moriré estressada :). El Mamut és un gran regal.
Comentaris