Aliens, ciutadans invisibles

Aquest mes d’agost em van convidar a prendre part en una taula rodona a la Universitat Catalana d’Estiu. L’organitzava Església Plural i, a més a més de servidora, hi prenien part Arcadi Oliveres pel Procés Constituent i Josep Andreu, alcalde de Montblanc i militant d’ERC. Parlàvem de fe cristiana i política i, sobretot, dels nostres projectes polítics. A mi em va tocar l’ingrat paper de jugar, en camp contrari, el meu rol anti-independència de Catalunya, suposo també que perquè no deurien trobar ningú més brillant disposat a prendre-hi part.

Ja m’ho deia en Pep Andreu: “sou una minoria molt minoria”. Jo no ho crec, francament, però per això no ens barallarem. Ja es veurà si hi ha ocasió de fer la famosa consulta, que no m’agrada però em sembla molt legítima.

Va ser per a mi una bona experiència: perquè la taula rodona va tenir un to molt respectuós i cordial, i perquè em va obligar a posar paraules al meu sentiment anti-indepentista. Admeto que el tema m’agafa a contrapèl. Com que mai no m’ha interessat gens, ara em veig forçada a reciclar-me amb arguments adients.

Primera constatació de la taula: estem molt d’acord que calen canvis importants en la relació amb Espanya i que aquests han de ser pacífics. Em sento molt propera al projecte de l’Arcadi Oliveres (de fet si no hi sóc és perquè és un projecte independentista). Discrepàvem a la taula sobre la qualitat i quantitat de greuges; discrepem sobretot sobre l’objectiu a assolir en la protesta. Em vaig adonar que de fet un dels motius pels quals em fastigueja l’actual situació és que m’atrau la participació democràtica i la imaginació d’algunes propostes, però me n’excloc perquè el seu objectiu em sembla perillós, erroni i no gens desitjable.

Em va fer pensar també que en aquesta situació és important mantenir el diàleg i treballar per una pacificació del procés. Els nacionalismes i les vísceres van de bracet i fàcilment s’exalten. Ho dic per mi mateixa. El tema em fa sortir de polleguera amb facilitat. I apel·lar a les vísceres sol donar rèdits electorals i és possible que a mesura que creixi la tensió al voltant de la consulta i de la independència, aquest sentiment vagi a més. Jo m’estic fent un decàleg d’ús personal que us transcric per si serveix:

1. No fer generalitzacions, és a dir, no confondre la part amb el tot (Espanya no és el PP; Catalunya no és el Joel Joan, poso aquest exemple perquè ja parla de traïdors i revenges abans d’obtenir la independència!).
2. Intentar delimitar els problemes, no fer-los més grans. Barrejar coses, fer demagògia, engrandir els conflictes, no ajuda a trobar solucions.
3. No respondre a les agressions verbals amb noves agressions. Evitar la desqualificació de l’adversari. Als bons arguments no els calen desqualificacions. Mantenir el bon humor.
4. Mantenir el respecte mutu, recordar que les discrepàncies són legítimes sempre que es respectin els sistemes democràtics.
5. Valorar la pluralitat, cosa difícil quan els mitjans de comunicació públics o privats han pres partit i sovint presenten al seu públic visions molt esbiaixades i informacions poc objectives. Practicar l’autocrítica personal i col·lectiva.
6. Recordar que en qualsevol cas aquest serà un procés llarg i que requerirà consens. Treballar aquest consens encara que sigui més lent té més futur.
7. Preservar la convivència plural com un bon patrimoni col·lectiu. No esquinçar, no conrear ressentiments. Ningú no és propietari de Catalunya ni hi ha una sola cultura ni una sola forma d’estimar-la.
8. Posar el bé comú per damunt de la pròpia estratègia.
9. Recordar que, en qualsevol cas, continua sent prioritària la solidaritat amb els qui pateixen la crisi.

Un decàleg bonista, sens dubte, em direu. Bé, és veritat. Però és que jo sóc d’ICV (pijobonistes a tope), de missa i sóc fan, de moment, del papa Francesc, i a més a més penso que els valors de la pau no són per a les grans declaracions ni per a aquesta mena de parcs temàtics que en diem escoles, sinó per a la vida quotidiana.

I és que no voldria que a Catalunya acabéssim com a Letònia, en què els ciutadans letons d’origen de l’antiga URSS tenen prohibit el vot i un passaport que els qualifica de “no-ciutadans”, “aliens” en la versió anglesa. Cap procés no ens ha de portar a sortides com aquesta. No es pot conrear el ressentiment.