Comunicació horitzontal

Una de les més amables constatacions de l’existència d’internet és que molta gent podem utilitzar-lo per compartir allò que vivim o que pensem. És fàcil accedir-hi i prou fàcil també dipositar-hi escrits o imatges. Tant, que potser de vegades tendim –i m’hi incloc sens dubte- a fer-ne un ús més aviat banal.

La conseqüència, en justa correspondència amb una societat que té molts punts en comú amb  el barroc, és l’excés, la barreja indiscriminada de qualitats, opinions i, és clar, la falta de rigor (falta de rigor que sovint també hi és en paper!).

Però per a mi encara significa poder-me comunicar en mútua llibertat amb moltes persones a les quals sense aquest recurs no tindria accés. I poder-ho fer a partir de la riquesa i complexitat de la vida i no només a partir d’un sol aspecte. Vull dir que en aquest blog parlo de la meva vida com a ciutadana de Viladecans, com a familiar d’en Josep i d’en Jordi, com a cristiana, com a amant de la música, com a lectora, com a membre de l’ACO, com a amiga dels amics, com a membre i voluntària de diverses associacions, com a persona que un dia està de bon humor i l’endemà està trista o ho engegaria tot a rodar... I per això justament valoro molt estar a dues xarxes simultàniament: la blogosfera cristiana i la blogosfera ecosocialista. Per molts motius: perquè la vida cristiana també és vida política i perquè la vida política, en el meu cas, és també vida cristiana. Sóc conscient que això deu provocar estranyesa o irritació en qualsevol de les dues blogosferes, però jo ho valoro com una riquesa i al cap i a la fi no obligo pas ningú a llegir-me ni, em sembla, els causo cap perjudici.

Tot plegat m’ha portat a fer nous amics i a comunicar-me millor amb els que ja tenia.  I fins no fa gaire comportava també un funcionament en cert sentit democràtic: és a dir, dins cada blogosfera surt primer el darrer escrit publicat, prescindint de la persona que l’escriu i de la seva importància social o qualitat. Però això ha anat canviant.  

Dins l’àmbit cristià, la blogosfera cristiana de Foc Nou acull tothom, “patums” i cristians de base, sense distinció ni censura, amb formació diferent, pluralitat eclesial, responsabilitat eclesial i professional diversa, etc., partint de la vida i de la reflexió teològica. Des del meu punt de vista reflectia bé l’Església. Amb la creació, però, de Catalunya Religió, la major part de blogs de “patums” han canviat de blogosfera i han deixat la blogosfera de Foc Nou per trobar acollida dins de Catalunya Religió. En aquest web s’ha produït una millora qualitativa i s’ha enriquit des del punt de vista de buscar representativitats que no hi eren, s’ha perdut, però espontaneïtat i vida per prioritzar un cert academicisme. De fet, en conjunt, tenint en compte totes dues blogosferes més aviat s’ha sumat més que no s’ha restat, però reconec que al principi ho vaig viure com una pèrdua. Una blogosfera és més vital i l’altra és més intel·lectual. A mi m’agraden més barrejades, però sempre puc consultar totes dues.

En l’àmbit d’ICV ha estat pitjor. Els blogs dels dirigents s’han anat incorporant al web per donar-los relleu, i els blogs de la tropa han quedat als llimbs, perquè quan, després d’observar que el problema per entrar-hi que jo tenia des de feia setmanes, no era meu sinó del servidor d’ICV, la resposta dels informàtics és que “com que la gent no posava el blog al dia, no valia la pena”. I per tant no sé si continuarà o no. Quan una cosa no acaba de funcionar, es pot intentar corregir o es pot matar, però en una empresa que té la “radicalitat democràtica” i la participació com a objectius, jo esperaria que la promogués, perquè és una bona manera d’estimular l’intercanvi d’experiències, el coneixement d’altres realitats, la reflexió conjunta, etc. I també una bona oportunitat perquè els dirigents sàpiguen de quin peu calcen els dirigits, sempre i quan aquests, com passa de vegades tant en l'àmbit polític com en l'eclesiàstic, no es dediquin a repetir consignes i a mostrar públicament la seva incondicional adhesió a qui mana. Molts militants d’ICV fan política més enllà de les seves assemblees internes: la fan al poble o ciutat on viuen, a les entitats, al barri, a la feina (a través o no dels sindicats) o a la família. El coneixement mutu ajuda i anima, i més en temps en què la política és tan desprestigiada. Però l’aparell no sembla veure-ho així.

Certament, és normal que a les blogosferes les firmes de més qualitat tinguin un lloc d’especial relleu, però en un temps en què els mitjans de comunicació locals van desapareixent, em sembla bo que hi hagi espais de reflexió i de debat de la base accessibles a tothom. En el camp polític, en el camp cristià, i també en el cultural. I la selecció o l'interès m'estimo més marcar-me'ls jo mateixa.