Re-creant els camins de l'experiència cristiana

Ahir van tenir lloc les jornades de què us parlava dissabte passat. No hi vaig pas poder ser tot el dia, perquè a la meva feina són molt flexibles i estan carregats de paciència, però més val no abusar. Total, que hi vaig anar a la tarda i vaig poder escoltar la intervenció del bisbe Taltavull, que em va semblar esplèndida, i vaig poder participar en la taula d'experiències, junt amb Ramon Rosal, prevere i psicòleg, de l'Institut Erich Fromm, Anna Gimeno, psicòloga, Enric Termes, prevere i delegat de catequesi de Barcelona,  i Francesc Grané, professor de la Ramon Llull.

Val a dir que em va sorprendre d'entrada l'èxit de participació: molta gent i força variada. De fet no hi va haver gaire temps per al diàleg, perquè l'horari era molt atapeït, però les intervencions de tots plegats em van remoure coses a dins, que no és poc.

D'entrada em va agradar poder parlar de l'evangelització (la nova o la vella, tant se val) fora de l'àmbit de la Pastoral Obrera i de l'ACO. I em va agradar també participar d'un àmbit "oficial", amb bisbe inclòs, encara que a mi les argumentacions teològiques i filosòfiques sempre em venen grans, perquè em costa de seguir-ne el fil.
No us faré pas una crònica del que es va dir (tot el material es publicarà), sinó de les expressions que em van ressonar dins.
La primera, el tema de l'experiència de Déu i la forma com l'expressem. Algú deia que a força de simbolisme de vegades no quedava clar de què estàvem parlant. I potser tenia raó. L'experiència de Déu sempre és personal i subjectiva, per tant em penso que no deu ser gaire "autentificable" des de fora. Vaig pensar en mi mateixa. A mi, que no em movia en un ambient gens favorable a les coses de missa, un bon dia se'm va despertar una inquietud que no sabia d'on venia, una mena de set. En tot l'itinerari que he seguit he tingut un parell de moments de certesa, d'una certesa que ve de dins. I després han estat com petites il·luminacions, i sobretot la revisió de vida, i la pregària, és clar. Experiències compartibles, celebrables, acompanyables, però sempre molt personals. Però quan intento resumir-les s'escolen com l'aigua en un cistell de vímet.
Sortia dijous la crítica a confondre el seguiment de Jesús amb una mena d'ètica: Déu és molt més que això. Suposo que sí, però la veritat és que quan el dubte arriba -que, de tant en tant, arriba- l'argument més racional que se m'acut és que, amb Déu o sense, la forma de vida que proposa Jesús és la que a mi em fa feliç.
Una altra constatació personal que el debat em va suscitar és que de vegades ens esforcem molt per transmetre una bona imatge de nosaltres mateixos (a través d'un testimoni coherent o d'un voluntarisme notable) amb la sana intenció de fer comprensible Déu, però jo cada dia estic més segura que Déu es transmet per allà on li sembla i que de vegades deu somriure davant els nostres esforços. Jo em sembla que he entès -no des de la raó- més coses de Déu a través dels meus defectes que no pas de les meves escasses virtuts.Vull dir que tinc la sensació que Déu es transmet a través de les persones, però que ell va molt més enllà de la imatge que nosaltres li volem donar. Per això em preocupa relativament si som o no bons transmissors del seu missatge. Crec que hem de fer el possible per estimar el proïsme, per ser transparents, per explicar allò que vivim, però que Ell, a través de la seva trinitat -que bé, bé, només se la deu entendre Ell- ja s'espabila.
Hi van haver aportacions molt interessants, com la de l'Ana Gimeno, que deia que no hem de donar la llauna, és a dir, d'oferir respostes quan no hi ha preguntes, que hem de procurar ser feliços (no la felicitat del satisfet, sinó la de l'esperançat), de comptar que els "altres" (no creients) tenen molts regals de Déu per oferir-nos. O la de Ramon Rosal, que havia estudiat i analitzat el procés de conversió d'un munt de personalitats i que ens advertia contra l'ús d'algunes expressions habituals en el món eclesials que desvetllen urticària en molta gent. Cal doncs aprendre a dir el mateix  amb d'altres paraules. L'Enric Termes, molt encertadament, deia que Déu es transmetia també per allò que sembla l'antítesi de la pràctica de la catequesi: "el no lloc, no hora, no inscripció".  En Francesc Grané insistia en el diàleg a fons i en la recuperació d'un Déu que es manifesta més enllà del cristianisme, ja que sovint tendim a parlar només de Jesús, cosa que és un reduccionisme.
I el bisbe Taltavull, que ens va passar els apunts d'una intervenció que només va tenir temps de desenvolupar fins a la meitat, va insistir en la necessitat de jugar en camp contrari. "Quan parles amb una parella del seu casament o del bateig del seu fill a la parròquia, parles de tu; quan ho fas a casa seva, parles d'ells". Convidava a convertir la inscripció a la catequesi en una veritable acollida, a mantenir -també en el sentit literal- les portes obertes dins l'Església i a recordar que Jesús no l'inventem nosaltres. Ja hi era abans que arribéssim i continuarà quan ja no hi siguem.
En fi, a mi em va resultar estimulant. S'hi va afegir el retrobament amb en Xavier Morlans, a qui no vaig poder escoltar al matí, però que és una de les persones que hi va ser molt present quan jo vaig descobrir la fe, i la pregunta d'una amiga que estimo molt que em va venir a saludar un cop acabada la jornada: "tot això està molt bé, però per què Déu, si ens estima tant, permet tant de patiment innecessari?" Un bon toc de realisme i una pregunta a la qual no tinc resposta (qui en té?). Però hi pensaré, perquè honestament no es pot parlar de Déu sense tenir-la en compte.