 |
| Foto: Toni M.C.Canal |
El dia que avui celebrem els cristians, és a dir, el no res, el silenci després de la mort, és el que em sembla que defineix millor el meu estat d'ànim últimament.
Sembla que la crisi pugui amb tot. Quan acabi (quan?) no reconeixerem les nostres ciutats, els nostres drets, les nostres institucions. Haurem retrocedit en moltes coses i segurament ens esperarà afrontar l'actual manca de prevenció en temes educatius, sanitaris, de cohesió, de previsió social. La veritat és que sóc més optimista en termes purament econòmics que en el tema dels valors amb què volem refer la nostra societat. No sembla que el poder econòmic ni polític vulgui canviar els paràmetres d'avarícia i ús del poder en benefici propi que fins ara l'ha caracteritzat. Un exemple, per sort ja caducat, és la peregrina idea de posar un Eurovegas al Baix Llobregat per tirar endavant. Per sort nostra, no es farà aquí, però es farà igualment, cosa penosa. Ens ha servit, si més no, per posar damunt la taula la mena de projectes que alguns polítics continuen defensant, projectes que es mengen els drets dels treballadors, l'entorn natural i que juguen amb la llibertat de les persones.
Jo em defenso de tot plegat amb una mena de cuirassa. Penso: cal continuar treballant encara que no en vegis els fruits, i alguna cosa o altra en sortirà. Probablement no exactament la que esperaves. Pot ser molt millor i tot.
Per això he quedat tan descol·locada amb l'elecció del nou bisbe de Roma (quin gust no sentir tant a dir "Papa", que té unes altres connotacions). Reconec que esperava el pitjor. De fet alguns amics jesuïtes no les tenen totes, perquè coneixen el nou Francesc d'altres coses, però a mi m'encanta el pensar quina nova sorpresa ens trobarem cada dia. De fet, fins ara han estat gestos encertats i a favor dels més vulnerables (consti que alguns periodistes han confòs els gestos litúrgics com estirar-se en iniciar la celebració de Divendres Sant amb una humilitat específica de Francesc!), però la feina grossa està per fer. Confiem que la farà. En qualsevol cas, la renovació eclesial haurà de venir de baix, facin el que facin els de dalt.
No m'ha agradat descobrir-me tan desesperançada. La Pasqua que esperem no té només una dimensió escatològica, volem el Regne de Déu. Ja és aquí, deia Jesús. De vegades no sabem veure'l, probablement perquè no sabem mirar. Veiem la mort al nostre voltant. Estem dolguts i ens costa trobar-hi signes de vida. Que la Pasqua ens ajudi a trobar la llum i la sal, per il·luminar la crisi i els qui pateixen. I alegrar-nos una mica la vida, que som una colla d'entristits de forma desmesurada. Ens falta confiança i en lloc d'alegrar-nos per allò que tenim, gemeguem per allò que ens falta. Jo, de moment, avui vaig a dos casaments. Ja us ho explicaré!
Comentaris