És una bona noticia la decisió de Benet XVI, una noticia inesperada
i positiva. En primer lloc, perquè diu molt de la intel·ligència i la
sensibilitat del papa (un home que em resulta molt distant) el fet de reconèixer
les pròpies limitacions en relació a la tasca ingent del pontificat. En segon
lloc, perquè crec que fa una distinció cabdal entre el servei a l’Església (que
al cap i a la fi és la seva tasca com a Papa i per a la qual, com molt bé diu,
cal estar en forma) i el seu itinerari personal. Acceptar les limitacions,
preparar-se per morir, l’humanitzen extraordinàriament, i l’apropen a la resta
dels mortals. No comparteixo en absolut les declaracions de l’antic secretari
de Joan Pau II, que considera que això del papat és una mena de procés de
santificació personal i que pensa que “no es pot baixar de la creu”.
Efectivament, no es pot i no em sembla que Benet XVI vulgui escaquejar-se de res. Però el tema és que, amb un papa tan malalt, la creu
no la porta ell, o si més no, ell sol, sinó que ens la fa recaure sobre
nosaltres, sobre tota l’Església, perquè impedeix que es faci un munt de feina
que ell no està en condicions de fer. Aquesta mena d’afany de “camí a la
santificació” em sembla erroni i en el fons posa en primer terme el “jo” i en
segon la tasca encomanada. Està molt bé, a més "dessacralitzar" la figura del Papa, que voreja clarament la idolatria en molts mitjans eclesiàstics.
També penso que la decisió hauria de fer pensar a l’Església
sobre l’accés als llocs de responsabilitat i sobre la temporalitat dels serveis
(o dels càrrecs, en una altra terminologia). En aquest sentit em sembla que les
congregacions religioses ofereixen un bon model: els “jefes” i “jefas” són
elegits i desenvolupen les responsabilitats per un temps limitat. Això sempre
és oxigen i aire fresc, rebaixa enveges i vanitats, a més a més de la mitjana
d’edat dels qui tenen el poder, i fa que molta més gent adquireixi un sentit
global de la institució.
Finalment, només voldria comentar que sempre em sorprèn
veure i escoltar la quantitat de tonteries que molts periodistes diuen sobre el
tema, sobre un desconeixement notori de la institució eclesial. No parlo pas d’opinions,
que naturalment poden ser molt diverses, sinó de la confusió que transmeten. Em
fa pensar que en la societat dita de la informació, anem malament si sobre tots
els temes es parla amb la mateixa falta de rigor que en els eclesiàstics.
Decididament, l’Esperit haurà de fer hores extres (que no li
caldrà cobrar en negre perquè, per sort, no treballa per a la patronal espanyola).
(Per cert, no té pèrdua l'escena del papa plegant en llatí, mentre els qui l'envolten posen cara de pòquer segurament sense acabar d'entendre'l, si no, no s'entén!)
Comentaris