És el que, sens dubte, la crisi ens demana. A Viladecans molta gent està sense feina. Molta gent pateix perquè no pot pagar el lloguer o la hipoteca. Molta gent malviu sense calefacció i amb una alimentació al límit. Una pobresa severa l’extensió de la qual resultava inimaginable fa pocs anys.
Davant d’això i malgrat les retallades generals, els Serveis Socials van incrementant el seu pressupost, i Càritas aconsegueix multiplicar-se: més ingressos, més persones voluntàries. Tot plegat ha portat a una millor coordinació i va agafant un volum que requereix una bona organització per servir amb dignitat les persones que ho necessiten. També sorgeixen altres iniciatives a la nostra ciutat, com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). En conjunt, anem trobant respostes modestes, que sovint ens semblen insuficients o deficitàries en relació al gruix de problemes que veiem. Ens sentim petits i desbordats.
Però mentre al nostre voltant s’estenen la desesperança, la mentida, el dubte, i la corrupció, tots aquests petits o grans esforços de persones, voluntàries i professionals, d’entitats de tota mena, són llum en la fosca. Són actuacions que no arriben ni del poder, ni del prestigi ni del diner –les temptacions de Jesús al desert– però que van esdevenint el solatge sobre el qual es construeix un altre món molt més solidari. Probablement els mitjans de comunicació no en parlin mai, ni la gent que hi posa esforç deu tenir la sensació d’arreglar gran cosa, si de cas de posar-hi un pedaç. No hi ha varetes màgiques que resolguin els problemes d’un dia per l’altre. Hi ha la tossuderia de molta gent de lluitar, cadascú des del seu àmbit, contra la pobresa. Hi ha la confiança mútua entre les persones i l’instint del bé comú. Hi ha la l’esperança que si tots hi posem el coll, un altre món més just serà possible. Hi ha la constatació que quan ens ho prenem seriosament els pans i els peixos es multipliquen, com ha passat a Lleida amb la iniciativa del bisbe Piris, de convertir en habitatges socials un seminari en desús.
Aquest any, l’any de la Fe proposat per un Papa que ha tingut el coratge de fer un gest profètic que ningú no havia imaginat, anem descobrint que amb el millor de nosaltres mateixos –cristians o no– podem fer visible el Regne de Déu. En mig del temporal, doncs, no ens cal, com deia Joan XXIII, ser profetes de calamitats, sinó aprendre a trobar els signes de Déu entre nosaltres.
Escrit per al proper número del full parroquial de Sant Joan de Viladecans
Comentaris