Els fills dels meus amics

Fa dies que vaig preguntant a amics i amigues que fan els seus fills. Majoritàriament ja som en una edat en què els fills han deixat de ser nens. Allò que en un principi era una pregunta de cortesia que sempre m’havia permès seguir la seva evolució a distància s’ha convertit en una mena d’inquietant enquesta que poc o molt deu ser representativa de com viuen els joves.

La major part dels meus amics solen estar motivats per la qüestió dels estudis. Això significa que els seus fills han anat a la universitat o han intentat formar-se bé per exercir una professió. Alguns  tenen masters o estan preparant el doctorat. Però la qüestió laboral és sagnant:  la major part (amb 24, 26, 28 anys) tenen contractes laborals temporals i estan en precari. Sovint sota la disfressa de beca.Els contractes per un terç o un quart de jornada amb horaris suïcides i salaris impossibles són habituals. Alguns han marxat a l’estranger, d’altres reclamen el seu dret a viure al seu país, però això significa passar llargues temporades depenent dels pares. Hi ha parelles que viuen juntes mentre tenen feina, tornen cadascú a casa seva quan es queden en atur. D’altres viuen per torns a casa seva i a casa de la parella. De manera que algunes famílies tenen formes de convivència discontínues i apretades. Sembla que els pares ho viuen amb angoixa pels fills, però bé pel que fa a la convivència. Una mare em deia sobre la seva filla gran: “no et sabria dir si viu amb nosaltres o no. Fa mesos que no dorm a casa, però ve a sopar sovint i encara li rentem la roba.”

Molta dificultat per fer projectes de futur: projectes de feina, projectes de parella, de fills, d’habitatge. Dificultat per fer una cosa que a la meva època era ben habitual: estudiar i treballar o senzillament comprometre’s de forma estable en alguna entitat. Ja entenc que en aquest context casar-se és fora de lloc i que probablement quan vulguin o puguin tenir fills se’ls haurà passat l’hora biològica i potser caldrà medicalitzar el procés. Incertesa també de cara a la seva jubilació (si a nosaltres amb 40 anys de cotització ens posen pegues per jubilar-nos, què els passarà a ells?).

Certament la família està substituint l’Estat del Benestar. Em pregunto fins quan, perquè això és possible perquè una certa generació hem assolit un cert grau de benestar i d’estabilitat, però els fills dels fills ho tindran més magre. Preocupant. Una altra cosa que em sembla observar és que malgrat que els intel·lectuals de torn han anat enterrant les classes socials, i que quan parlaves de la classe obrera tothom et mirava malament, es va veient en els fills dels amics que els de les famílies benestants se’n surten molt millor que les altres perquè compten sens subte amb un millor coixí. Potser hem viscut en un miratge.

Són els joves els qui hauran de construir la seva pròpia utopia, perquè ja es veu que les nostres no han reeixit. Nois, noies, compteu amb el suport de molts encara que potser no sabem gaire com ajudar-vos més enllà de la lluita de sempre.