Uns veïns difícils? Més sobre nacionalismes

Com que sóc una mica friqui i sarsuelera, he estat buscant una versió d'aquell trosset de Doña Francisquita "Soy madrileña porque Dios ha querido que así lo sea", que m'encanta. Sobretot perquè és del mateix autor de l'emigrant: Amadeu Vives, en una mostra curiosa d'això que ara en diuen mestissatge. Però no n'he trobat cap que em fes el pes... perquè Déu n'hi do el percentatge d'horterada en la representació de la sarsuela. I per tant us he col·locat el Fandango de la mateixa obra, amb Lucero Tena tocant les castanyoles.

Per què? Perquè vull parlar avui de la complicada convivència amb els veïns espanyols. D'entrada perquè per qüestions de proximitat, de contacte amb gent procedent de molts llocs d'Espanya i de cultura acadèmica, a més a més de Catalunya m'estimo moltes coses d'Espanya. La veritat és que al principi de la democràcia jo interpretava que fer política des de l'Estat volia dir fer política per a tot l'Estat. És a dir, buscar el bé comú, de tothom: l'equilibri territorial, la solidaritat, l'arrelament, les millors condicions per als treballadors, en un context de classes socials i econòmiques enfrontades. De mica en mica això ha anat degenerant i molts partits polítics de tot arreu han optat per anar a Espanya només a defensar el propi xiringuito territorial. I així ens va. He de dir que, llevat de les qüestions lingüístiques, que són clarament diferencials, i d'algunes singularitats del dret o de la cultura, a mi ja m'està bé una mena de sistema federal molt semblant per a tothom dins d'un marc no tan encaixat dins l'estat espanyol sinó dins d'Europa. No veig per quin motiu Catalunya ha de tenir cap privilegi.

Al principi a mi em sembla que la defensa de la cultura catalana era transversal, però de mica en mica, per raons electorals, els partits nacionalistes sembla que han "acaparat" tota la defensa cultural i sovint qualsevol intent de federació amb els semblants de la resta d'Espanya és denominada "sucursalista" i mal vista. Doncs, francament, jo trobo a faltar molt un referent fort per a ICV a nivell espanyol. Crec que pot facilitar l'entesa en moltes coses i pot enfortir la defensa dels més vulnerables. Espais on els altres no siguin els adversaris i on es pugui parlar en igualtat de condicions. Perquè no sempre el que es diu més nacionalista és el que més ha fet per Catalunya i la seva cultura. A mi em va semblar, per exemple, que durant el dur i tristíssim procés de l'Estatut, els dos partits nacionalistes més grans, CiU i ERC, van estar lluny de posar l'interès de Catalunya per damunt de l'interès electoral a curt termini. Sortir a la foto i "marcar perfil" van ser clares prioritats, que em sembla que no ens van beneficiar per a res. Al marge, per descomptat, de la lamentable actuació de les institucions espanyoles, institucions que són un llast per a Catalunya, però bàsicament ho són també per a la resta d'Espanya.
Sovint aquesta recerca d'espai electoral amb usos molt demagògics es ben bé el mirall de l'estratègia del PP. Es tracta de veure Espanya només des del filtres dels més poca-soltes, anticatalans (o antiespanyols) i barroers. Aquí i allà. I ja es veu que dóna vots.

He de dir que potser de tot plegat això és el que em sembla més perillós: acabar veient el veïnat amb unes ulleres amb filtre. Parlar-ne de forma despectiva sistemàticament. Posar-ne en relleu només allò que interessa i oblidar-ne la resta. En aquest sentit resulta significatiu el llibre de Joaquim M. Puyal (seicnàlubmA), interessantíssim, però que quan posa exemples, els positius els situa a TV3 i els negatius a la resta de cadenes.

Per la meva activitat laboral, eclesial i sindical he tingut contacte amb molta gent d'arreu de l'Estat i la veritat és que sempre ho he viscut com una riquesa, m'he sentit valorada i acollida i seria un insult a la intel·ligència dels meus companys espanyols pensar que no entenen ni poden entendre què vol dir viure a Catalunya. Naturalment, de poca-soltes n'hi ha allà i aquí i el context no ajuda gens. No s'ha fet una bona pedagogia sobre el tema lingüístic i el nacionalisme espanyol no és pas menys lamentable que el català. Els mitjans de comunicació tenen un pes específic i nefast. Podrien intentar anar més enllà dels tòpics, però molt sovint es dediquen a fer d'altaveus enjogassats de la bestiesa més gran, i incloc TV3. 

D'altra banda, sovint es fa una mena de victimisme estrany. Un exemple: dins l'Església es reivindica el reconeixement per part del Vaticà d'una Conferència Episcopal Catalana. Ja m'agrada. Però de fet el problema de fons no és el reconeixement extern de la institució sinó la manca de voluntat dels bisbes de Catalunya, que fa molts anys que podrien actuar conjuntament i no ho fan i que ni tan sols s'han pres la molèstia d'intentar aplicar les resolucions del Concili Tarraconense.

Estic totalment d'acord que la història d'Espanya que ens han explicat està manipulada, però m'avergonyeix veure com sovint la que es pretén explicar des de Catalunya també ho sembla. No tindríem més credibilitat si en lloc de fer el mateix que va fer el franquisme ho féssim una mica millor? També estic d'acord que el dèficit fiscal és injust (bé, de fet faig una mena d'acte de fe i m'ho crec perquè fa temps que m'he perdut). Però penso que un territori més ric comporta sempre un balanç deficitari. La solidaritat va així i no a l'inrevés, cosa que no vol dir que estigui d'acord amb la situació actual. Veig que alguns nacionalismes emergents a Europa, com la Padània, estan farts de donar suport al sud. Bé, caldrà molt de consens i de sentit comú per establir criteris de distribució dels diners recaptats i estratègies de "reflotament" de determinats territoris i no de beneficència. Però de deficitari, en serà. 

I una altra reflexió que em ve al cap és que estic cansada que cada vegada que sorgeixen indicis de corrupció s'apel·li a les essències pàtries per no investigar-los. CiU hi té la mà trencada i ara sembla que ERC, que deu buscar alguna mena de contrapartida, s'hi afegeix. Aquesta manca de transparència a mi no m'anima gens. Si la independència no és per afavorir l'honestedat no m'interessa gens. I si, amb projectes com Eurovegas, ens hem de fer independents d'Espanya i depenents d'un capitalista americà tampoc no veig en què hi sortim guanyant.

La relació amb Espanya no és fàcil i es va enverinant. Però estic segura que és un reduccionisme demagògic identificar tots els espanyols amb l'Esperanza Aguirre. Per tant, crec que s'ha d'anar alerta amb les desqualificacions. Perquè amb independència o sense, amb els nostres veïns bé ens hi hem d'entendre.

Bé, jo estic a favor del dret a decidir. Només faltaria. Una altra cosa és que em sembli oportú exercir-lo en aquests moments.
El que més temo és la fractura social, que salti pels aires tota la fràgil cohesió social en què vivim en un moment d'especial vulnerabilitat. Perquè el nacionalisme és molt visceral, o jo almenys el visc així i les espurnes a mi em fan por i vivim en una situació fàcilment inflamable. També perquè, no ens enganyem, a la dreta sempre li va bé que estiguem entretinguts en qüestions que no amenacin la seva bossa.
Considero legítima la qüestió, doncs, encara que em faci patir. Però em vénen al cap unes quantes qüestions:
- no hi ha un model d'estat català unitari, ni sembla que s'hagi treballat a nivell comú. La independència es formula només en negatiu, com a separació d'Espanya, però no sembla que hi hagi un model de consens. Quan es vol la independència, què es vol exactament? Ens omplirem d'ambaixadors i d'exèrcits? Estarem per la pau i el desarmament? Qui pagarà impostos i de quina mena?
- serem independents dels mercats, també? què passarà amb els bancs i ex-caixes, que ara ja són d'àmbit estatal?
- sense un mínim bon rotllet serà difícil qualsevol negociació. Totes les expectatives que s'aixequen com es resoldran? Què passarà si s'arriba a un carreró sense sortida?
- les empreses, els comerciants, ho tindran més fàcil per continuar el negoci amb Espanya? O se'ls complicarà la vida com a mínim burocràticament a part del rebuig que puguin trobar?
- socialment, la creació d'un nou estat amb un nou estatut, en un context on la dreta és majoria  (CiU, PP, Ciutadans, els del Laporta... continuaran al poder) es podrà garantir?
- la gent que té família o possessions, a la resta d'Espanya, no haurà d'arrossegar més burocràcia?
- la vida serà més senzilla i més barata?
Són interrogants porucs. I és que reconec que la independència amb o sense maldecaps no em fa cap il·lusió.