Ahir al vespre vaig escoltar l'Escolania de Montserrat, que feia un concert a Pineda, promogut per l'Agrupament Escolta Montpalau que celebrava 50 anys d'existència, i pel Centre Cultural i Recreatiu. Molt d'ambient de la ciutat. Unes quantes patums, entre elles el bisbe Francesc Pardo, que va estar molt bé en la seva intervenció tot i una petita relliscada (va confondre Pineda amb Blanes o m'ho va semblar) al més pur estil del "Viva Honduras" del Federico Trillo al Salvador.
Aquests nois estan en forma. Tenen uns solistes vocals i instrumentals (quina flauta!) excel·lents i van cantar acompanyats al piano per Vicenç Prunés, ex-escolà, pare d'escolans, organista i sobretot músic, així en general, que em sembla que és el millor adjectiu. I el programa va estar molt bé. Deuria resultar una mica difícil per al públic no gaire avesat a escoltar música d'aquesta mena, però jo vaig disfrutar de debò: Wessman, Pergolesi (Stabat Mater), Rossini, Fauré (Requiem), Franck, Schubert (dos motets), Pärt (una peça, un parenostre, que resultava gairebé màgica, tan ben cantada per un escolà amb una musicalitat a prova de bomba!), Rutter, Bernstein (Chichester Psalms) i Andrew Lloyd Webber. Bernat Vivancos va adaptar, a més, els Ave Maria de Schubert i de Bach. Dues peces que habitualment per repetides, conegudes i no sempre gaire ben interpretades, gairebé he avorrit. Vivancos hi va injectar la seva particular atmosfera harmònica, fent cantar els escolans distribuïts en cercle per l'església i la veritat, és que va ser simultàniament un redescobriment de les peces originals i un apropament a la música religiosa més actual. Van cantar com a bis una peça de Pau Casals (L'"Oració a la Verge de Montserrat"), que us poso més avall en una interpretació a la parròquia de Santa Maria del Taulat, del Poblenou de Barcelona, la sardana Marinada de Pérez Moya, i, com no podia ser d'altra manera el Virolai.
Era el comiat en concert també del grup més gran d'escolans. Va ser un moment emotiu per a tothom. Em va impressionar veure'ls cantar això del "no m'oblidis Moreneta" tan emocionats. Em va connectar amb tot allò que al meu grup de revisió de vida hem compartit sobre la mort. Hi ha molts moments en què has de deixar coses que t'estimes i que t'agraden i que t'aporten seguretat i formen part de tu. Sents la pèrdua però sovint no et pots imaginar ni intuir, i menys en l'edat d'aquests nois, la quantitat de coses que podràs viure al llarg dels anys i que et faran profundament feliç, encara que arribin acompanyades d'altres incerteses o de moments durs. Jo m'imagino la mort ben bé així.
Molt contenta de col·laborar amb l'Escolania venent discs i revistes en una paradeta. Vaig fer poc calaix (confio que no m'acomiadaran!), però m'ho vaig passar d'allò més bé. De fet, potser bona part del públic de Pineda va anar a escoltar l'Escolania per tot el que representa dins la cultura catalana. I en canvi, els turistes que hi havia hi van anar per raons més estrictament musicals. Aquests van ser bàsicament els compradors de CD's.
Comentaris