Roses en bus

Alguna vegada ja us he comentat que al matí hi ha dies que agafo un autobús que passa pel Mercat de la Flor, al Prat. Solen pujar-hi una colla de paquistanesos (si més no, ho semblen), ben carregats de roses. Les porten en caixes, però sobretot lligades en farcells i cartrons que arrosseguen amb cistells amb rodes.

Avui hem tingut conflicte. Com que Sant Jordi s'apropa, s'havia incrementat notablement el nombre de venedors de roses i el volum dels seus paquets.

El xofer del bus s'ha empipat i s'ha passat l'estona rondinant i avisant que demà no els pensa obrir la porta, que allò és un bus i no una furgoneta. Els homes callaven, somreien nerviosos i miraven a terra. M'ha sabut greu i no he sabut com reaccionar. M'he autojustificat "in mente" pensant que si el xofer no es calmava una mica era inútil mirar d'intervenir.

M'imagino que el xofer té raó: tanta caixa i tant d'embalum poden provocar algun petit accident. Però em sembla que la majoria dels passatgers estàvem amb els paquistanesos: s'ha de ser molt pobre per anar a comprar a l'engròs en autobús. I si tenen ocasió de fer uns calers, doncs ben fet que fan. Jo m'he recordat de quan tenia tretze o catorze anys. Als llargs estius treballava (54 hores setmanals, jornada habitual aleshores) en una botiga de roba, i m'enviaven a comprar als majoristes. Tornava carregada com un ruc, de vegades amb unes peces de llençol que pesaven com un mort. I anava en metro pujant i baixant escales amb aquells paquets... Ara segurament em costaria molt més fer-ho.

L'esforç d'aquests treballadors és la millor poesia que m'aporten les roses. Tant de bo se'n surtin i tant de bo trobi maneres de ser solidària amb ells.