Cuidadora maldestra

En Pepito acaba de sortir de l'hospital. Aquesta vegada ha estat molt seriós: grip A, que en una persona de 88 anys i salut precària ha fet estralls. Ha tornat molt prim, molt feble, una mica desanimat i absolutament esgotat, però amb el cap clar. Això vol dir que entre tots l'atenem com podem. Els dies de cada dia té una molt bona cuidadora, però quan ella no hi és, fills i joves ens posem les piles. Amb incertesa, sempre recomençant aquest difícil aprenentatge de tenir cura de l'altre. A mi em costa. Em sento insegura, no sé mai si ho faig prou bé (de fet sí que ho sé: no, no o faig prou bé). De vegades riem amb ell, com avui, que preteníem posar un bolquer a l'inrevés. Dies de pomades i pastilles, i nebulitzadors, i d'anar provant de quina manera menjarà millor. Dies d'aixecar-lo entre dos (o millor dit, de canviar-lo de seient) perquè és molt alt i li costa mantenir-se dret ni que sigui un moment, però convé que es llevi. Em sento maldestra i una mica inútil. I em penso que un dels problemes és aquesta maleïda pressa, que ens dificulta escoltar, anar al ritme de l'altre. I un altre problema és viure com si el cos no existís. La malaltia obliga a tocar, a comunicar, a fer-s'hi present d'una altra manera. A ser més afectuós. Però jo no en sé gaire d'això i m'impaciento i em sento impotent perquè veig que ell enyora la professionalitat de la cuidadora.

Però crec que és un bon exercici. Ja n'aprendrem. De fet, ja n'hem après en d'altres situacions. Tenir cura d'algú sempre ajuda a resituar les coses importants. Genera complicitats, amb el malalt i entre la generació cuidadora. És entrar en un altre ritme, en un altre món. Fa una mandra immensa, i una certa por, però et porta a l'autenticitat de les coses.