Reset

Fa setmanes per no dir mesos que m'escaquejo dels temes polítics. Amago el cap sota l'ala: no llegeixo diaris ni miro els telenotícies (els serials, sí). Em fa mal de debò la política de retallades, em fa ràbia i tot plegat em desvetlla molta agressivitat. No puc evitar de sentir-me molt menyspreada pels nous governs i estafada per un sistema que ara ens culpabilitza a tots per l'ambició desmesurada i el poc seny d'uns quants que han abusat i molt de la seva situació de privilegi. M'empipa que totes les respostes passin per la tisora i no per combatre el frau fiscal o l'economia submergida. M'irrita que les banderes (catalana o espanyola, tant se val) serveixin per despistar dels temes socials. Començo a estar farta de sentir-me dir "bonista" i "perroflauta". I no acabo de trobar quina és la manera més eficaç de lluitar en contra de la pèrdua de drets de la gent més vulnerable. No participo en les manifestacions, entre d'altres coses perquè l'agenda i la salut no m'ho permeten gaire. O potser perquè per primera vegada a la vida no em semblen gaire útils. El meu sentiment és d'impotència. I m'adono que ho visc amb moltes contradiccions.

Encara d'algunes retallades penso que en pot sortir per exemple una forma més sensata de valorar i d'utilitzar la sanitat pública (malgrat aquests anuncis perversos d'Assistència Sanitària Col·legial, que em semblen un insult a la intel·ligència), però en d'altres casos tinc la sensació que anem enrere com els crancs. Per exemple, quan es redueix el transport públic. Ja costa prou mentalitzar-nos que anar en cotxe privat és pitjor per l'economia del país, per la contaminació, per la capa d'ozò, per la seguretat... com perquè el seu ús quedi justificat perquè desapareix l'alternativa pública. Tot plegat em sembla que en lloc d'anar a les causes dels problemes i intentar construir una societat des d'uns paràmetres diferents als que ens han conduït on som, continuem tossudament reblant els mateixos valors d'individualisme i malbaratament a costelles dels més pobres. Ja tremolo quan toquin la llei de la dependència. I amb tot,  malgrat la duresa de la crisi que vivim aquí, a la major part del món hi ha qui fa molts anys que la viu, i molt pitjor.

En fi, paro de gemegar. En aquest context m'ha tocat preparar tot un treball sobre espiritualitat en la crisi. I aquí he pogut constatar que realment la fe m'ajuda a percebre-ho tot plegat d'una altra manera i francament m'aporta una certa pau. Encara que no me'n surto gaire. Avui sentia a missa allò de "Consoleu, consoleu el meu poble", i m'ha semblat molt adient. Perquè això sí que és qüestió de fe, i perquè en el fons és el que celebrem per Nadal: que malgrat la crisi continua manifestant-se el Regne de Déu. O, dit d'una altra manera, que potser l'opulència no deixa espai a Déu ni a la generositat ni a la solidaritat. Qualitats totes que no ens poden arrabassar i que ens fan més humans.

La clau de tot plegat jo la trobo en la revisió de vida i en fòrmules semblants: intentar contemplar la realitat: a) en la seva complexitat de causes i conseqüències; b) des de la perspectiva dels més febles, que és la perspectiva de l’opció preferencial pels pobres; c) buscant-hi la contemplació del Déu que ens estima, i que segur que hi és; d) sentint-nos implicats en l’acció transformadora que se’n derivi.
Insistint, doncs, en allò que no es veu, que només s'intueix. A mi aquesta manca d'evidència de Déu em recorda allò de l'esbarzer: "Jo sóc el que sóc", que és una presència sense explicació, que no es deixa categoritzar ni tancar en un nom. Doncs bon Advent. Intentaré fer un reset per mirar-me la realitat des de la fe. Per ser més lúcida i més lliure. Mercè Solé