 |
| Els discos de l'Escolania que tenia de petita, alguns comprats de segona mà |
En el darrer post parlava de coses que em feien contenta. I he decidit dedicar a aquesta visita, que m'ha encantat, un post a part. Perquè l'ocasió de visitar l'Escolania de Montserrat, que em va oferir en Sergi d'Assís, antic bloguero -d'això ens vam conèixer- (i ara yotubaire i tuitero, em sembla) és tot un regal.
De fet, de petita, a casa l'Escolania era l'únic punt de connexió que teníem amb Montserrat, que sentíem força distant. Tanmateix, la música ens entusiasmava i les veus blanques, també. He de confessar que jo posava tots els anhels al cor dels Wiener Sänger Knaben, perquè el repertori m'agradava més. I els anava a escoltar quan venien a Barcelona, i els dibuixava, i me'n comprava discs. Era una certa obsessió.
L'Escolania, per contrast, em semblava molt seriosa. D'una banda les harmonitzacions de cançons catalanes que cantaven em semblaven molt sofisticades i la música religiosa em quedava una mica lluny. Un dels primers discs que vaig tenir, però, era un disc gravat els anys 50 per solistes de l'Escolania, en què cantaven música de Schumann i de Mendelssohn. Fa gràcia perquè tota la portada del disc és en castellà, i també el nom dels solistes, i en canvi els duets i trios estan cantats en català. Aquest sempre ha estat un punt de referència a casa. I encara l'escolto.
Amb els anys he anat valorant molt més l'Escolania de Montserrat. Vaig anar descobrint que tenien una gran personalitat cantant, amb aquella impostació de la veu que els feia singulars, de manera que quan engegaves la ràdio, els podies reconèixer a la primera. Després les modes han canviat i aquest estil sona una mica engolat. Ara canten amb més naturalitat. Però sempre han cantat de forma excel·lent, al més alt nivell. En valoro la seva fidelitat al repertori montserratí, que van difonent per tot el món, i també el fet que mantinguin aquest objectiu final de servei al monestir per damunt de la seva òbvia capacitat de viatjar i fer concerts. I, per cert, malgrat les meves manies, sí que mantenen un amplíssim repertori.
L'Escolania és l'escola de música en actiu més antiga d'Europa i, sens dubte, ha aportat i continua aportant un gran bagatge musical a Catalunya. De fet em va sorprendre molt, en el seu moment, que la mort d'Ireneu Segarra, director que fou de l'Escolania durant molts anys i creador d'un mètode musical per als nois que va obtenir una gran difusió, obtingués tan poc ressò en els mitjans de comunicació.
Doncs bé, amb tot això, ja us fareu el càrrec que vaig gaudir molt de la visita. Sobretot perquè el projecte que hi ha al darrere no tant de formar grans músics sinó de formar persones, bones persones, amb sensibilitat social, lliures, amb responsabilitat, que puguin dedicar-se amb solvència a allò que desitgin un cop hagin crescut. I vaig valorar molt la voluntat del monestir de dedicar-hi tants recursos, humans i materials, per fer més accessible l'Escolania a totes les famílies, evitant que acabi convertint-se, pel seu elevat cost de manteniment, en una escola elitista.
Res més. Us deixo amb l'Escolania, com és natural, aprofitant un dels seus videos penjats al seu canal del youtube. Encara que estigui en francès, és ben fàcil de seguir. I explica bé com és la vida d'un escolà:
Perdó, me n'oblidava. A partir d'ara, l'Escolania té un mosquit i un camell com a amics, entre molts d'altres. Per tant, aprofitarem per difondre la seva activitat. Amb molt de gust.Mercè
Comentaris