L'eternitat de la JOBAC

I ara, la intervenció de Josep Hortet.

Agraeixo a la comissió la invitació a dir unes paraules i desitjo que visquem una trobada esplèndida  tots plegats, d’una manera especial ho desitjo a les persones fundadores de la JOBAC, militants, consiliaris, amics i amigues dels inicis. La JOBAC va ser  per definició una obra col·lectiva, com ho continua sent la JOC, on finalment va poder confluir la JOBAC, i l’ACO on una part hem anat arribant.

Amb cinc minuts vull presentar tres punts.

Primer punt: La intuïció jocista

A la meva agenda de l’any 1973, al diumenge segon d’Advent, dia 9 de desembre, tinc escrit: “a les sis de la tarda, JOC a la residència de la Sagrera”. Al magnífic llibre de Montserrat Sintes sobre la JOBAC  es parla d’aquesta reunió prehistòrica, i de les següents, a la pàgina 39. Què intentàvem, què preteníem?

Jo ho vaig viure d’aquesta manera: al costat de diversos impulsos psicològics, socials, epocals, juvenils, eclesials, que hi eren, crec que tot  quedava penetrat i enriquit per un focus lluminós, que en podem dir la inspiració jocista. Aquesta inspiració va portar a  trobar-nos en aquella reunió, a militants d’ACO, amb consiliaris i consiliàries, capellans i religioses, que cercaven donar a la seva presència i acció als barris i pobles un sentit col·lectiu de xarxa voluntària, fent equip i amb moltes ganes de treball i esforç al costat de la joventut.

Per a mi, el nucli fort d’aquesta inspiració jocista era i continua sent el seguiment afectiu i efectiu de la persona de Jesús, com el més bell dels fills dels homes, amb paraules del salm 45. El seguiment de Jesús a qui val la pena escoltar, estimar, deixar-se omplir del  seu Esperit per viure i actuar a la seva manera fent comunitat, fent Església convocada i animada pel mateix Esperit.

Deficiències i mediocritats n’hi van haver, dificultats i obstacles de fora i de dintre també, no tot van ser flors i violes, però totes i tots sabem que va valdre la pena i per això estem ara aquí. I en donem gràcies a Déu i mútuament a la jobaqueria reunida, i ho volem celebrar.

Segon punt: La barreja

Crec que no exagero quan considero que un dels aspectes més admirables de la nostra aventura va ser la barreja entre barris diferents i pobles, entre diverses sensibilitats del món juvenil, entre diversos accents i ideologies de compromís social i de vivència eclesial, la barreja entre moviment i parròquies i diòcesi, la barreja entre iniciativa personal i grupal i l’adhesió al moviment amb el seu mètode i disciplina, entre saber aportar i saber aprendre a la vegada.

Com sol passar en les agrupacions socials, hi havia persones i grups que se sentien més majoritaris en les seves idees o formulacions, o intentaven ser-ho, i persones i grups que se sentien més minoritaris en les seves. Però a la JOBAC es va anar mantenint un equilibri savi i respectuós per a tothom, sense manipular l’Evangeli en  aquestes contingències.

Les barreges i equilibris aconseguits exigien  molt bona voluntat, respecte i comunió de part de tothom,  exigien a voltes morir per a ressuscitar.  Sabem que no és fàcil però és fantàstic quan de veritat se sap fer. Crec que  hi vam trobar goig i enriquiment. La JOBAC, obra de totes i tots, va ser un gran tresor del qual vam gaudir. 

Amigues i amics, apliquem també aquest llegat tan positiu a les realitats que vivim avui en el camp social, familiar i eclesial.

Tercer punt: L’eternitat de la JOBAC

Els anys de la JOBAC,  entre 1974 i 1992,  queden ja endarrere, han passat bastants anys,  formen part del nostre passat, de les batalletes de joventut per explicar. Però,  oi que hi ha quelcom dintre nostre que ens fa sentir encara de la  JOBAC?.

Ho podem ventilar del nostre imaginari com una sensació ridícula o nostàlgica o ens podem preguntar si això de la JOBAC és d’aquelles coses que imprimeixen  caràcter a la vida, com es diu d’alguns sagraments, en llenguatge eclesial.

Certament l’experiència d’aquells anys, en una etapa eminentment formativa de les vostres vides, està donant fruits abundants i diversos en l’actual fase adulta.

Però em sembla que d’una manera, encara més rotunda, podem dir també que la JOBAC  és quelcom etern per a tots nosaltres. I que tenim aquesta sort!

Sabem que una cosa és el temps matemàtic, el temps del rellotge i altra cosa és el temps viscut per cada persona, família  o comunitat. Una hora plena d’un sentiment intens no ens resulta igual que una hora buida. La plena ens passa molt ràpidament, i l’hora avorrida sembla que no s’hagi d’acabar mai més, però, després d’un temps, en el nostre record l’hora avorrida és com un no res i l’hora plena en canvi ens deixa una sensació de plenitud, que continua present encara ara a la nostra existència. És allò que expressa Joan Maragall al cant espiritual:  “voldria aturar tants moments de cada dia, per fer-los eterns dintre el meu cor”.

Això és el que ens passa amb la JOBAC, i no només perquè érem joves, sinó per alguna cosa més profunda, perquè l’experiència de la JOBAC va ser de temps ple, de temps viscut vivament, de fruits d’amistat i de dedicació de la nostra vida cap a l’amor i el compromís social i eclesial.

La JOBAC va ajudar a enfocar l’adolescència i joventut com un èxode que ens feia sortir de nosaltres mateixos i trobar la salvació de les nostres vides en l’amor, que és el camí de salvació proclamat per l’Evangeli.

Tan de bo que també amb Joan Maragall experimentem: “Ja ho sé que sou, Senyor, però on sou qui ho sap? Tot el que veig se vos assembla en mi. Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí”.

Des d’aquesta perspectiva afirmem, doncs, modestament però amb convicció, l’eternitat jobaquera, el pòsit meravellós d’esforç personal i comunitari, de gràcia de Déu i de testimoni, d’amistat i de comunió que continua dintre nostre.

La densitat existencial que vam viure a la JOBAC, no la pot ferir ja el pas del temps. Com creiem que no l’ha ferit en els companys i companyes que han passat pel trànsit de la mort, entre els quals vull fer memòria de l’entranyable company consiliari Josep Maria Puxan.

Per tot plegat, permeteu-me expressar el sentiment més personal i íntim d’aquests moments, amb una forma ritual, plena de sentit i de vida ara i aquí: “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant, com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén”.

 Josep Hortet