Pessimisme

Acabo de llegir el llibre de Vasili Grossman Tot flueix, en una traducció al castellà. Ve a ser una síntesi de Vida i destí, una novel·la extraordinària que vaig llegir fa uns mesos i que no es va poder publicar fins molt després de la mort del seu autor. Vasili Grossman va ser dels primers a entrar a Auschwitz, va viure intensament des del front la batalla d'Stalingrad; d'origen jueu va perdre la seva mare i altres familiars en l'ocupació nazi d'Ucraïna, i encara va suportar la desil·lusió d'un socialisme que va derivar en estalinisme. Va viure molts anys i amb culpabilitat en aquella grisor de les denúncies, les desaparicions i les deportacions a camps de treball. Les dues obres que he llegit d'ell són duríssimes, però encara m'ho semblen més després d'haver llegit la seva biografia.

Em sembla que m'agrada tant perquè connecta bé amb el que sento darrerament.

D'una banda, la satisfacció d'haver viscut una vida sense gaires conflictes, de millora econòmica i realització personal. Un fet que cada cop em sembla més estrany i insòlit quan penso en el conjunt del món. Ucraïna, per exemple, en quaranta anys va viure de tot: una guerra mundial, la revolució bolxevic, grans canvis i deportacions, una fam brutal i provocada que fa causar milions de morts, l'ocupació nazi, la brutalitat amb els jueus (jo diria que els jueus van pagar la factura dels greuges que Ucraïna tenia amb Stalin), desplaçaments de la població, més estalinisme i antisemitisme discret... I fa pocs anys, encara,  Txernòbil. 

De totes dues novel·les em criden l'atenció dues coses: la capacitat de l'autor per no jutjar ningú sense justificar tampoc res. Com Primo Levi o Etty Hillesum és capaç de passar per l'horror més absolut mantenint la pròpia llibertat de pensament sense deixar-se portar ni per l'ira ni per la venjança. Encara que aparentment aquesta trajectòria sigui la del fracàs humà més absolut. Em sembla que de fet és una perspectiva molt cristiana, encara que no sigui la voluntat de l'autor, en la línia d'un llibre magnífic de Teodor Suau que és a punt de publicar-se al CPL, en què parla també d'Auschwitz i del sentit (?) del patiment. I l'altra cosa que no només em crida l'atenció sinó que m'espanta és la fragilíssima frontera del bé i del mal en la vida de cada dia. La capacitat de la gent "normal", amb virtuts i defectes, per denunciar el veí, per mirar a una altra banda quan algú pateix, per adular el poder, per posar al davant la possessió de determinats béns o posicions socials, per modificar la percepció de la realitat.
Ja fa temps que penso que som massa indiferents a la situació dels immigrants (cada dia una mica més demonitzats), dels pobres (tan incòmodes, sobretot quan protesten), a la diferència creixent entre rics i pobres. I m'espanta el PP (García Albiol), Plataforma per Catalunya i fins i tot CiU, que es mostra arrogantment implacable amb la gent que menys té. I em pregunto quan trigarem a trobar normal l'asfíxia social dels elements que destorben. Tot en un moment de crisi de les institucions polítiques: de com s'ha governat fins ara, de qui mou realment els fils, de la baixa qualitat dels partits polítics en general (baixa qualitat que està, al meu parer, en relació amb la poca participació de la població i a l'individualisme acceptat i imperant!).
En fi, crec que ens hem de preparar per a temps difícils. No ho penso només arran de la crisi econòmica, ja fa temps que em costa viure amb optimisme, cosa que no vol dir en absolut tirar la tovallola. M'agradaria tenir lucidesa, constància i generositat i no deixar-me portar per les emocions. En fi. Això de l'esperança ja es veu que no ho regalen. Mercè