Les minyones catòliques, les processons de Lourdes, el franquisme que no és franquisme, i el govern anticristià d’Artur Mas

He estat un parell de dies a Lourdes. De fet, una tarda i un matí, perquè l’altre matí i tarda van estar ocupats pel viatge.

A mi Lourdes és un lloc que m’agrada especialment, i era una bona manera de cloure les vacances…

M’agrada, sobretot, perquè deu ser l’únic lloc del món on milers de malalts estan permanentment ben atesos i es poden sentir estimats i protagonistes. No, per favor, no dic que als hospitals no els atenguin. Però això és tota una altra cosa. És una gran operació de servei gratuït…

I m’agrada, també, perquè tota l’activitat de pregària, de celebració litúrgica, d’espiritualitat, malgrat ser certament de to clàssic, té una dignitat, una senzillesa i una seriositat que ja la voldria jo, per exemple, al Vaticà.

Doncs bé. El segon dia, iniciant la tornada, vaig passar pel poble de Bartrès, on Bernardeta va passar els primers dos anys de la seva vida amb una dida (a la seva mare se li havia cremat un pit i s’havia quedat sense llet), i després, als 13 anys, l’hi tornen a enviar, ara com a minyona. La seva família ha quedat en la misèria, segons sembla perquè el pare, que treballa de moliner, té un sentit de l’acolliment tan irresponsable que s’ho gasta tot convidant els qui li vénen a portar farina per moldre. Han de deixar el molí, i es refugien en una presó abandonada. I decideixen enviar la filla amb l’antiga dida, perquè així tindran “una boca menys per alimentar”. Allà Bernardeta ha de fer de tot, de pastora, d’encarregada dels fills de la casa, de netejadora… El que més greu li sap és que no la deixin anar al catecisme per preparar-se per a la primera comunió. La mestressa diu que no cal, que ja li ensenyarà ella el catecisme. Però no hi ha manera: Bernardeta no sap francès (ella parla occità, en la variant gascona), i el catecisme està en francès, i la mestressa no té cap paciència, i la tracta de tonta. Fins que la noia decideix fugar-se. Un matí demana als amos que la deixin anar a Lourdes a veure la família. Li diuen que sí, però que a la nit estigui de tornada. Però no tornarà aquella nit. Tornarà al cap d’uns dies per dir-los que s’ha acabat, que prefereix compartir la misèria familiar. I tres setmanes després, l’11 de febrer de 1858, començaran les aparicions…

Bé, explico tot això perquè, a la paret de l’església de Bartrès hi ha una làpida que commemora la peregrinació que hi van fer l’any 1934 les minyones catòliques de França per venerar la Bernardeta i demanar-li que els infongui les virtuts que ella va exercir mentre va fer de minyona a Bartrès: la pietat, l’obediència i el treball. Home, d’això jo en diria manipulació descaradíssima. Pietat sí, treball segurament que també, però obediència, doncs no gaire, o més aviat gens. Fugar-se no sembla una actitud gaire obedient… Ara difícilment s’escriuria un text com el d’aquella placa, però realment, quina vergonya!

I bé. Continuo amb Bartrès. No gaire lluny de l’església, hi ha una creu que recorda la “santa missió” de l’any 1924. I he pensat que, no fa gaire, un polític d’aquí, no recordo qui era, reclamava que, dins el procés d’eliminació de símbols franquistes, calia treure les creus que recordaven les “santes missions”. Doncs no. Les “santes missions” és una pràctica religiosa que ve del segle XIX, i no té res a veure amb el franquisme. A Catalunya també hi havia creus d’aquestes d’abans de la guerra, que durant la guerra es van destruir. I, després de la guerra, el que van fer va ser simplement continuar la pràctica anterior. No tot el que es feia durant el franquisme era franquista. Estava condicionat pel fraquisme, evidentment, però com qualsevol altra cosa.

Un altre exemple són les processons de Lourdes. He assistit, naturalment, a la processó nocturna que es fa cada dia per l’esplanada dels santuaris. No hi he participat, l’he mirat, però m’ha agradat molt veure la seriositat i dignitat de l’acte. I he recordat que aquí Viladecans, des de fa pocs anys, els de l’Hospitalitat de Lourdes també munten una processó d’aquest tipus pel voltant de l’església el dia de la festa. I un amic que la va veure s’exclamava: “Quina por que feien!” Li sonava a retorn del franquisme. Doncs, novament, no. Aquestes processons es feien abans del franquisme, durant el franquisme, i ara torna a haver-hi gent amb ganes de recuperar-les. I ho fan molt discretament, molt pacíficament, i també, sens dubte, molt contents d’estar allà junts. Els qui vulguin conèixer seriosament la nostra història haurien de canviar el xip i saber distingir les coses. Perquè, ho torno a dir, no tot el que es feia durant el franquisme era franquista. A veure si algú acabarà pretenent prohibir l’actual revival del Duo Dinámico perquè el grup va néixer durant el franquisme!

I per acabar, l’Artur Mas. A Lourdes, mirant-me tants malalts i tanta gent feble, i recordant també la història de la Bernardeta, no he pogut deixar de pensar-hi. El govern de l’Artur Mas és un govern d’allò que se’n diu “favorable a l’Església”. Doncs no. Jo crec que és el govern més anticristià que hem tingut des que existeix la Generalitat. Si alguna cosa és prioritària des del punt de vista cristià són els pobres. I ja se sap que això es pot entendre de moltes maneres i tothom acaba fent el que li sembla. Però amb això del PIRMI no han deixat de fer tal o tal altra política que hauria estat bé fer. Aquí no. Aquí els han pres als pobres l’única cosa que tenien. Els han fet la vida molt més difícil. S’han burlat d’ells. El president Mas n’ha parlat com si es tractés d’una mera qüestió administrativa, sense cap interès per les persones. I a sobre, el conseller Mena (aquell que va dir que li semblava molt bé que la Yamaha deixés un munt de gent al carrer) diu que la culpa és dels marroquins. A mi m’agradaria que els bisbes catalans en diguessin alguna cosa, d’això. (Josep Lligadas)