Toxicitats

M’ho fa pensar tot aquest afer del PP i els comptes de Castella. No sé qui té raó, però desconfio del PP per la seva tàctica, aplicada sempre i a tot arreu, d’intoxicar relacions i confiances.

He patit coses semblants diverses vegades i em crea una sensació d’angoixa molt notable perquè em fa sentir molt impotent. En una ocasió va ser mentre era en un comitè d’empresa. La direcció mentia sistemàticament sobre unes quantes coses i resultava molt difícil d’evitar. O bé t’havies de passar l’estona justificant-te, o bé, si callaves, la gent donava per suposat que atorgaves. Al final, la reacció de la gent va ser distanciar-se d’uns i altres. Estratègia suficient perquè el comitè perdés suports, perquè la gent ja no sabia a qui creure, i partida guanyada per la Direcció. Va ser amarg. També ho va ser comprovar que hi havia gent, com el cap de personal, ben jove, capaç de dir el que fos sense cap plantejament ètic. “A mi em paguen per això, per ser lleial a la Direcció”, em va dir una vegada. I vaig flipar.

Ho he viscut menys amargament, gairebé amb sentit de l’humor, a l’associació de pares del taller d’en Jordi. Hi ha una persona  de la junta que s’inventa coses i les deixa anar davant de qui sigui, inclosos els nois i noies discapacitats. Des d’increments imaginaris de la tarifa del menjador fins a afirmar que jo com a tresorera em quedo diners. Sort que tothom ja el coneix i ningú no li fa cas. I que, evidentment, a l’associació portem una economia transparent amb tota la documentació que cal. Anava a unes llistes del PP a les darreres eleccions. No m’estranya. Però així com els pares i mares podem discernir aquesta toxicitat fàcilment, els nois i noies no. I de vegades es creen uns malentesos que costa molt i molt aclarir.

I veig que en el fons és el que passa amb la rumorologia sobre immigrants. La gent parlar per parlar, ningú no demostra res, però les falsedats sobre el col·lectiu roden i es fan grans. I tampoc no sé si té gaire sentit aportar dades objectives sobre una qüestió que és de fe. Perquè estic arribant a la conclusió que ens creiem allò que ens volem creure i no té gaire a veure amb la raó. Trobo que la gent que afirma que els immigrants no paguen impostos, ho hauria de demostrar fefaentment. O que reben la major part d’ajuts de les administracions pel fet de ser estrangers.

El que més mal em fa és comprovar com aquestes estratègies van guanyant adeptes, perquè tenen èxit. Difama i embolica, que alguna cosa queda, i l'ètica va quedant arraconada! Mercè