Ahir em vaig arribar a visitar els indignats de Viladecans. Fa dies que ho volia fer, però no havia trobat el moment. Vam estar xerrant una bona estona, em van ensenyar el campament (insistint en la bona organització i la neteja, em deurien veure "marujona" i, certament, en puc donar fe). Em va agradar la tranquil·litat i l'esperança que mostraven. Quan dic tranquil·litat no vull dir panxacontenta, vull dir no agressivitat. Els únics gestos agressius que es veien eren les fotografies de l'assalt dels mossos a la Plaça Catalunya. Algunes veus m'havien parlat de porros i alcohol. Quan hi vaig ser jo, no m'ho va semblar, com tampoc no em sembla la tònica de Plaça Catalunya, que conec millor perquè cada dia alguna comissió es reuneix just a la sortida de la meva feina.
No reneguen exactament de les organitzacions existents, sinó que pensen que s'han de renovar i que cal articular un treball conjunt. I ho demostren prenent part activament de mobilitzacions, com la defensa de l'hospital i de la sanitat pública o la moguda d'educació, que no han convocat ells. Deien que els veïns els porten menjar i els cuiden força, tot i que sovint no accepten el menjar perquè estan acampats per dormir, però no és que exactament hi facin vida a totes hores.
Se senten protagonistes i m'agrada que sigui així. Perquè és gairebé impossible que en l'entorn laboral hi tinguin espai, ara ja ni estable ni precari.
Debaten molt i comenten que el sol fet de tenir espais per pensar ja és molt. I que carrers i places són dels veïns i no només elements decoratius. No hi puc estar més d'acord, tot i que jo penso que caldrà trobar una continuïtat més normalitzada i sostenible i una bona articulació amb l'entorn. Ja faran, al seu ritme. Jo em sento incapaç d'incorporar-m'hi, tot i que estic disposada a donar-los suport en allò que pugui, com la difusió de la seva tasca.
Dic que em sento incapaç, en primer lloc perquè més aviat intento deixar coses i no agafar-ne més, si no vull acabar feta un embolic. En segon lloc, perquè sí que crec que hi ha un salt generacional i que és bo que siguin ells els qui marquin pautes, a la seva manera. I en tercer lloc perquè l'assemblearisme no és per a mi. Descoberta de ja fa molts i molts anys: em perdo en discussions i matisacions, em costa expressar-me en grups grans (jo crec més en allò més tronat del "treball de grups" amb bons secretaris i portaveus), m'agrada anar per feina, arribar a síntesis i prendre decisions, i no puc evitar de sentir-me manipulada en les grans assemblees. D'altra banda, en alguns grups assemblearis (el "Mamut" té de vegades aquest to), crec que aquesta horitzontalitat assembleària aporta frescor i naturalitat, però a la pràctica no evita que la feina recaigui sempre en la mateixa gent, la qual a més a més de treballar-hi molt mai no pot prendre decisions per fer front a imprevistos sense ser sospitosa de manipulació. I jo això ho entenc, però m'esgota. M'agrada més que la delegació en determinades persones s'expliciti, es comparteixi -és a dir, que les responsabilitats no s'eternitzin-, s'abordi amb sentit crític i es valori en la seva mesura.
En fi, l'acampada ha posat en primer pla l'esqueixada social (i el tema nacionalista ha passat a segon termini, cosa que a mi ja m'agrada) i la necessitat que tots ens fem responsables i partíceps de la democràcia. És un bon signe d'esperança, que a mi personalment m'anima i molt. Mercè
Comentaris