És el que vaig pensar ahir al vespre, quan vaig arribar a casa, després d'una sortida amb l'associació de familiars del taller on va en Jordi, que d'una banda m'il·lusionava poder fer, però de l'altra em feia una mandra espantosa.
Al principi, se'n feien un parell l'any, d'aquest tipus de sortides. De fet els pares més veterans estaven acostumats a fer aquestes excursions amb una molt sucosa subvenció de la Generalitat o d'algun ajuntament. I les sortides giraven al voltant d'un esmorzar entaulats, un dinar suculent i alguna visita turística. Val a dir que això de la visita turística havia degenerat en visita a un "mercadillo", que de fet és el que més agrada a la gent. Perquè allà on hi hagi la possibilitat de comprar, els pedrots perden interès. Aquest estil s'ha anat reduint, crec que amb bon criteri.
D'una banda, perquè les institucions, per sort, ja no apliquen aquella política tan populista del conseller Comas, d'anar pagant despeses que acontenten el personal però que no resolen els problemes. I també perquè a l'associació ens estimem més dedicar els diners a millorar la formació dels pares o l'atenció dels nostres nois i noies discapacitats. De fet, quan fem una sortida, és gratuïta per als usuaris del centre, però els acompanyants paguem la nostra part.
I hem optat també per fer una sortida lúdica una mica més modesta: endur-nos el bocata al matí (i l'associació hi posava la beguda i el cafè, que aquesta vegada em va tocar preparar a mi, posant en tensió totes les cafeteres de casa a les 6 del matí), visitar alguna cosa interessant, fer un bon dinar, ball i cap a casa. L'altra sortida l'hem convertida més aviat en una jornada de reflexió sobre alguna qüestió. També ens trobem que les famílies noten la crisi i no els va bé fer despeses tan fortes. Però no tothom està d'acord amb aquest criteri. Alguns pares se'ns han revoltat contra la proposta d'endur-se l'esmorzar. En fi, tot costa. Potser estem equivocats.
La sortida de diumenge va començar amb mal peu: plovent a bots i barrals. Va venir un autocar amb goteres, no adaptat (tot i que l'havíem demanat perquè una persona va en cadira), que es va perdre i que va acabar per espatllar-se. Tot un repertori!
De fet, alguns membres de la junta portàvem dies fent trucades, preparant coses. Perquè aquesta manera de fer ens comporta pensar una mica més on portem la gent, què volem veure, preveure que els discapacitats que vindran sols es trobin acollits i no es puguin perdre o desorientar. Enguany vam acordar anar al matí al Miracle, esmorzar allà, visitar el santuari, dinar a Calaf, a la sala Bogart i tornar cap a casa. L'esforç fa una certa mandra: era molt més fàcil buscar una agència, però em sembla que d'aquesta manera anem definint millor quin és el sentit d'aquestes sortides i n'anem aprenent.
El primer escull és adonar-se que a mi totes les propostes interessants -i barates- per veure em surten d'església i que hi ha gent a qui això no agrada... Però és clar, si bé d'aquí a dos-cents anys la gent podrà visitar les runes del Camp Nou amb gran devoció, de moment la majoria de grans monuments existents tenen a veure amb el fet religiós... I jo, després del patiment del bus, em vaig sentir reconfortada quan vaig veure com ens acollien els monjos quan vam visitar el Miracle. Com si ja hagués arribat a casa.I em va sorprendre l'alt nombre de persones que es van voler quedar a missa.
Per sort, el dinar i l'espectacle (a la sala Bogart, a Calaf)) va anar bé. I, tot i els successius ensurts de l'autocar, la setantena de components del grup es va comportar amb serenitat i bon humor. Cosa que m'anima per a la propera. De fet, malgrat el cansament de fi de curs, jo ja estic pensant en quina en podem fer, en benefici de tots els nois i noies del taller, amb els diners de la factura del bus que no pensem pagar... Ja us en faré cinc cèntims. Mercè
Comentaris