Neteges pasquals

Aquesta imatge és a terra, just davant de l'església d'Albaida. És el lloc on s'encén el foc nou dins la Vetlla Pasqual. No sé si ho podreu llegir fàcilment, però seguint la circular hi ha el començament del pregó pasqual. Una imatge molt bonica, sens dubte, però certament li cal una bona neteja.

És una mica com em sento jo aquest any. D'una banda, perquè llevat dels quatre dies que vam ser fora, aquestes vacances de Setmana Santa es caracteritzen per haver de fer totes aquelles coses de casa que habitualment no faig: netejar a fons els plats de dutxa i les rajoles, desembossar bé tots els desaigües, enganxar i arreglar aquell calaix de la cuina que s'obstina tossudament a desencolar-se, treure les males herbes de l'eixida, podar el ficus voluntariós que s'entesta a tapar el llum i l'aixeta que té al costat, baixar la roba d'estiu d'en Jordi i endreçar-li la d'hivern; arreglar la funda de la guitarra d'en Jordi i cosir uns quants botons caiguts (això encara no he fet), escombrar bé la casa vella, netejar (ecs!) la cubeta del sabó de la rentadora (per què aquests llocs per on passa el sabó acaben esdevenint tan fastigosos?). La torna ha estat buidar un parell d'armaris perquè hi hem trobat humitat i caldrà cridar el lampista perquè hi ha un vessament per algun lloc. Feines que no m'agrada fer i que em fan rondinar, quan de fet hauria d'estar ben contenta de viure en una casa gran i en bon estat.

Anímicament em passa una mica el mateix. Tinc unes quantes coses per escriure, que em fan més o menys mandra, i també hauria de fer neteja de l'ordinador. Aquestes coses m'agraden força més que els fregalls i escombres, per tant més aviat és una perspectiva agradable. Ahir al matí vaig ser a la trobada de Pasqua de l'ACO, a Prades, amb el contacte sempre estimulant dels amics. Al vespre, la Vetlla a Molins de Rei. Una bona injecció, però a mi em continua costant tirar. I de fet no tinc pas cap motiu de queixa o d'especial preocupació, fora que llegir el diari em deprimeix, perquè la sensació és que no anem pas bé. Però bé, bé, el món tampoc no hi ha anat mai del tot. I la Pasqua sempre ha estat aquesta convicció que tot es pot renovellar, que hi ha esperança, que del dol en surt nova vida, nous camins. Bé, això dels sentiments no deixa de ser més aviat subjectiu. Hi ha els anys de castanyoles, i els anys de grisor. Ara toca el gris. Però l'esperança es manté més enllà de la subjectivitat. Deu ser la fe. Bona Pasqua! Mercè