Ahir a la tarda tenia dues activitats interessants que se'm cavalcaven: una taula rodona sobre la política, que és un tema sobre el qual voldria aclarir-me una mica més perquè sóc conscient de la seva importància, però no m'hi acabo de trobar, i l'altra, l'assemblea anual d'Asdivi, l'entitat de lleure per a les persones amb discapacitat de Viladecans. M'he passat uns quants dies canviant d'opinió cada mitja hora aproximadament sobre la conveniència d'anar a un lloc o altre.
A les set del matí em vaig acabar de decidir. Vaig acompanyar en Jordi,a buscar l'autocar. Anaven a Castellar de n'Hug d'excursió. Mentre ens esperàvem, vaig veure l'arribada de la persona que fa de tresorera i de secretària de l'associació. Arribava amb el seu cotxe. Al davant hi anava la seva mare, una dona força gran, amb un ull tapat, recent operada de cataractes. Tenien visita a primera hora a l'hospital. Al darrere, el seu fill, un adolescent amb problemes de mobilitat, força inquiet. Ens el va deixar: "si us plau, si algú se'n vol fer càrrec...". Dues mares el fan entomar, i li van estar fent companyia fins que els monitors se'n van fer càrrec. L'escena em va commoure. Vaig pensar que hi ha moments a la vida en què la motxilla va molt, molt plena. I que aquesta dona feia un bon servei, dels que porten feina, a l'associació, i que potser estaria bé participar de l'assemblea ni que fos com agraïment a la feina que es va fent.
I hi vaig anar. No me'n vaig penedir gens. Hi ha una junta molt treballadora, uns monitors excel·lents i tots plegats fan una feina engrescadora i gens rutinària, amb voluntat d'acollir tothom. Hi ha molt bon rotllo. Però de setanta associats, només n'hi vam anar disset. Vam veure que calia treballar això de la participació, però la veritat és que no sabem gaire com fer-ho. Per què ens costa tant prendre part en les coses col·lectives? Em temo que deu formar part de la cultura dominant. Ens ho prenem tot com un servei a consumir i vivim la participació com una càrrega feixuga. És una llàstima. Mercè
A les set del matí em vaig acabar de decidir. Vaig acompanyar en Jordi,a buscar l'autocar. Anaven a Castellar de n'Hug d'excursió. Mentre ens esperàvem, vaig veure l'arribada de la persona que fa de tresorera i de secretària de l'associació. Arribava amb el seu cotxe. Al davant hi anava la seva mare, una dona força gran, amb un ull tapat, recent operada de cataractes. Tenien visita a primera hora a l'hospital. Al darrere, el seu fill, un adolescent amb problemes de mobilitat, força inquiet. Ens el va deixar: "si us plau, si algú se'n vol fer càrrec...". Dues mares el fan entomar, i li van estar fent companyia fins que els monitors se'n van fer càrrec. L'escena em va commoure. Vaig pensar que hi ha moments a la vida en què la motxilla va molt, molt plena. I que aquesta dona feia un bon servei, dels que porten feina, a l'associació, i que potser estaria bé participar de l'assemblea ni que fos com agraïment a la feina que es va fent.
I hi vaig anar. No me'n vaig penedir gens. Hi ha una junta molt treballadora, uns monitors excel·lents i tots plegats fan una feina engrescadora i gens rutinària, amb voluntat d'acollir tothom. Hi ha molt bon rotllo. Però de setanta associats, només n'hi vam anar disset. Vam veure que calia treballar això de la participació, però la veritat és que no sabem gaire com fer-ho. Per què ens costa tant prendre part en les coses col·lectives? Em temo que deu formar part de la cultura dominant. Ens ho prenem tot com un servei a consumir i vivim la participació com una càrrega feixuga. És una llàstima. Mercè
Comentaris
Pel que fa a la participació, em sembla que passa a tot arreu que a les xerrades, assemblees, etc. hi va poca gent. Una vegada vaig anar a una xerrada sobre el canvi climàtic i només érem 3 o 4 persones i el conferenciant.