Ahir vaig prendre part per primer cop a la vida a la rúa. Hi vaig anar amb la colla d'Asdivi, l'esplai d'en Jordi, que presentava un Viladecans medieval. En Jordi hi anava de duc, i servidora, de pagesa i a sobre pobra. Cosa que ha vingut amenitzant les nostres converses des de fa uns quants dies. Perquè aquests xicots seran discapacitats, però saber què és una classe social, ho saben, sí...
Doncs em va agradar, tot i el meu ensopiment congènit per aquest tipus d'activitats. Sempre em crida l'atenció l'àmplia participació de les associacions de pares i mares. Les escoles, pròpiament, són qui aguanta la rúa, perquè fora d'elles hi ha molt poques comparses. d'associacions. Els agrupaments (a Viladecans n'hi ha com a mínim tres) no hi han pres part, enguany, cosa que és una pena. Trobo que tal com està el pati, és bo que els infants s'acostumin a fer-se seves les festes de la ciutat.
El tema general d'aquest any va ser el del Mil·lenari de Viladecans. Com era d'esperar. Però em va agradar veure la fàbrica de la "llevadura" (això del llevat mai no ho ha dit cap viladecanenc, sospito), la Torre Modolell en diverses versions (alguna, tan fidedigna que quan la miraves et feia la sensació que per art de màgia la torre havia canviat soleta d'emplaçament, com si fos la casa Padellàs de Barcelona) i, atenció, diversos mamuts.
Després d'haver estat treballant amb un munt d'entitats dos anys i escaig perquè el mamut esdevingués un símbol festiu de la ciutat, em va alegrar veure que a la rua n'hi havia com a mínim tres: un que anava amb una colla asteca (vés per on!), un altre de magnífic, de tamany natural, amb trompa articulada, que no té res a envejar a la figura de Festa Major construïda ja a Viladecans, i un tercer construït amb llaunes de refresc d'una mida més modesteta.
Alegria, bon humor, molt de reciclatge, molta imaginació i un munt d'hores de feina. Què més es pot demanar? Mercè
Doncs em va agradar, tot i el meu ensopiment congènit per aquest tipus d'activitats. Sempre em crida l'atenció l'àmplia participació de les associacions de pares i mares. Les escoles, pròpiament, són qui aguanta la rúa, perquè fora d'elles hi ha molt poques comparses. d'associacions. Els agrupaments (a Viladecans n'hi ha com a mínim tres) no hi han pres part, enguany, cosa que és una pena. Trobo que tal com està el pati, és bo que els infants s'acostumin a fer-se seves les festes de la ciutat.
El tema general d'aquest any va ser el del Mil·lenari de Viladecans. Com era d'esperar. Però em va agradar veure la fàbrica de la "llevadura" (això del llevat mai no ho ha dit cap viladecanenc, sospito), la Torre Modolell en diverses versions (alguna, tan fidedigna que quan la miraves et feia la sensació que per art de màgia la torre havia canviat soleta d'emplaçament, com si fos la casa Padellàs de Barcelona) i, atenció, diversos mamuts.
Després d'haver estat treballant amb un munt d'entitats dos anys i escaig perquè el mamut esdevingués un símbol festiu de la ciutat, em va alegrar veure que a la rua n'hi havia com a mínim tres: un que anava amb una colla asteca (vés per on!), un altre de magnífic, de tamany natural, amb trompa articulada, que no té res a envejar a la figura de Festa Major construïda ja a Viladecans, i un tercer construït amb llaunes de refresc d'una mida més modesteta.
Alegria, bon humor, molt de reciclatge, molta imaginació i un munt d'hores de feina. Què més es pot demanar? Mercè
Comentaris