Un amic em va enviar l'altre dia un article de David Trueba publicat al Periódico el passat diumenge, en què parlava de la moral (aparent) de la dreta i de l'esquerra. I subratllava que a força de voler ser políticament correcta i de defensar la salut i altres coses, l'esquerra havia pres un caire mongívol i entristit, molt allunyat del hippisme, de la defensa de la llibertat de costums i de l'inconformisme d'anys enrere, mentre que la dreta defensava l'alegria de viure, saltant-se tot criteri "moral". El tema del tabac i de la velocitat il·lustraven l'exemple de l'esquerra i el tema Berlusconi el de la dreta. Sempre sedueix més, deia Trueba, l'alegria que la norma i així ens va l'esquerra. Potser deu tenir part de raó.
M'ha fet pensar en una altra cosa que es diu, així, en general: que hem perdut els valors. cosa de la qual sovint es culpa l'esquerra. Potser és veritat que segurament algunes coses valuoses han anat a parar a l'aigüera, però hi ha "valors" que jo crec que han fet santament de desaparèixer mentre que n'han emergit alguns de prou bons, jo crec. I poso exemples: encara recordo com s'ho passaven fa trenta anys les mares solteres i els seus fills; com era de dur per a moltes parelles (especialment per a moltes dones) aguantar forçosament el matrimoni; com els anava a les persones homosexuals; què es perdien molts homes que vivien només abocats a la feina, mentre que ara gaudeixen de la paternitat d'una altra manera..., o com era de dur per a molts treballadors no tenir accés a l'estudi. Avui potser una excessiva frivolitat tenyeix moltes coses, però en molts aspectes jo crec que hem millorat. Han desaparegut potser moltes convencions més aviat estúpides, "bones maneres" que de fet eren més aviat un codi de comportament d'una determinada classe social. És més preocupant que avui costi tant fer resorgir el fons del civisme, és a dir: tractar tota persona amb el respecte que es mereix de forma que se senti còmoda i acollida.
I crec que tot això és fruit, entre moltes altres coses, de la lluita de l'esquerra, que ha defensat els drets de la dona, dels homosexuals, dels més febles, dels discapacitats... en moments en què això no estava precisament de moda. I això també ha estat treballar per al bé comú.
Avui defensar els drets de les persones -de totes les persones- és titllat, amb un cert menyspreu, de "bonista". I recordar que la salut de molta gent amb problemes de respiració depèn de la contaminació és vist com un atemptat a la llibertat individual de, per exemple, moure's en transport privat, amb cotxes d'alt consum i a velocitats de risc. Potser a l'esquerra hi ha més una dèria prohibicionista que realment sensibilitzadora, però vivim en un context molt salvatge. A veure si em sé explicar. És veritat que la mesura, per exemple, de retirar certs aliments dels instituts de secundària pot ser viscut com una prohibició excessiva. Però jo em pregunto si és enraonat que tots plegats rebem la quantitat de publicitat que rebem intentant convèncer-nos que mengem en grans quantitats productes que ens faran mal. I si realment no ens hem begut l'enteniment, quan permetem que es proposi en el lloc on passen més hores a infants i adolescents un consum que incidirà tan negativament en la seva salut. Les màqines expenedores de segons quins aliments mai no haguessin hagut d'entrar en un institut. És molt difícil contrarrestar aquesta mena de publicitat, i avui sensibilitzar no té res de fàcil, perquè no vivim en un món neutre, sinó que en el fons hi ha moltes ganes de col·locar-nos uns quants productes i de crear falses necessitats, presentades a més com a drets exigibles i inalienables, mentre que els drets i les obligacions ciutadanes van passant a segona fila. Recordar que hi ha "drets" que no són més que privilegis, és a dir, que ni són necessaris ni són extensibles a tota la població, és exercir de senyoreta Rottenmeier i està mal vist. El capitalisme avui ens vol lleugers de conviccions ètiques per influir amb més facilitat en els nostres hàbits de consum i pautes de comportament. Crec que la una de les lluites més importants que tenim al davant és, justament, la ideològica i la cultural.
Jo, com que ja sabeu que dels molts insults que em poden dir, el de "mongívol" deu ser dels que més em rellisca, vista la cada cop més gran admiració que sento per la vida monàstica i religiosa en general, no m'hi amoïno gaire perquè em retreguin això. Segurament a l'esquerra ens convindria traduir determinades qüestions polèmiques en positiu. Però crec que encara hauríem de filar més prim en determinades accions: la forma de fer política, la forma de finançar-nos, la manera de participar... Perquè crec que aquest món nostre la coherència entre allò que creiem, que diem i que fem no està gaire valorada. I si ens diuen puritans, què hi farem. El que seria important fóra saber transmetre l'interès positiu per les persones més vulnerables en primer terme. Mercè
PS: la foto no té res a veure amb l'escrit. Senzillament, m'agrada la mimosa.
M'ha fet pensar en una altra cosa que es diu, així, en general: que hem perdut els valors. cosa de la qual sovint es culpa l'esquerra. Potser és veritat que segurament algunes coses valuoses han anat a parar a l'aigüera, però hi ha "valors" que jo crec que han fet santament de desaparèixer mentre que n'han emergit alguns de prou bons, jo crec. I poso exemples: encara recordo com s'ho passaven fa trenta anys les mares solteres i els seus fills; com era de dur per a moltes parelles (especialment per a moltes dones) aguantar forçosament el matrimoni; com els anava a les persones homosexuals; què es perdien molts homes que vivien només abocats a la feina, mentre que ara gaudeixen de la paternitat d'una altra manera..., o com era de dur per a molts treballadors no tenir accés a l'estudi. Avui potser una excessiva frivolitat tenyeix moltes coses, però en molts aspectes jo crec que hem millorat. Han desaparegut potser moltes convencions més aviat estúpides, "bones maneres" que de fet eren més aviat un codi de comportament d'una determinada classe social. És més preocupant que avui costi tant fer resorgir el fons del civisme, és a dir: tractar tota persona amb el respecte que es mereix de forma que se senti còmoda i acollida.
I crec que tot això és fruit, entre moltes altres coses, de la lluita de l'esquerra, que ha defensat els drets de la dona, dels homosexuals, dels més febles, dels discapacitats... en moments en què això no estava precisament de moda. I això també ha estat treballar per al bé comú.
Avui defensar els drets de les persones -de totes les persones- és titllat, amb un cert menyspreu, de "bonista". I recordar que la salut de molta gent amb problemes de respiració depèn de la contaminació és vist com un atemptat a la llibertat individual de, per exemple, moure's en transport privat, amb cotxes d'alt consum i a velocitats de risc. Potser a l'esquerra hi ha més una dèria prohibicionista que realment sensibilitzadora, però vivim en un context molt salvatge. A veure si em sé explicar. És veritat que la mesura, per exemple, de retirar certs aliments dels instituts de secundària pot ser viscut com una prohibició excessiva. Però jo em pregunto si és enraonat que tots plegats rebem la quantitat de publicitat que rebem intentant convèncer-nos que mengem en grans quantitats productes que ens faran mal. I si realment no ens hem begut l'enteniment, quan permetem que es proposi en el lloc on passen més hores a infants i adolescents un consum que incidirà tan negativament en la seva salut. Les màqines expenedores de segons quins aliments mai no haguessin hagut d'entrar en un institut. És molt difícil contrarrestar aquesta mena de publicitat, i avui sensibilitzar no té res de fàcil, perquè no vivim en un món neutre, sinó que en el fons hi ha moltes ganes de col·locar-nos uns quants productes i de crear falses necessitats, presentades a més com a drets exigibles i inalienables, mentre que els drets i les obligacions ciutadanes van passant a segona fila. Recordar que hi ha "drets" que no són més que privilegis, és a dir, que ni són necessaris ni són extensibles a tota la població, és exercir de senyoreta Rottenmeier i està mal vist. El capitalisme avui ens vol lleugers de conviccions ètiques per influir amb més facilitat en els nostres hàbits de consum i pautes de comportament. Crec que la una de les lluites més importants que tenim al davant és, justament, la ideològica i la cultural.
Jo, com que ja sabeu que dels molts insults que em poden dir, el de "mongívol" deu ser dels que més em rellisca, vista la cada cop més gran admiració que sento per la vida monàstica i religiosa en general, no m'hi amoïno gaire perquè em retreguin això. Segurament a l'esquerra ens convindria traduir determinades qüestions polèmiques en positiu. Però crec que encara hauríem de filar més prim en determinades accions: la forma de fer política, la forma de finançar-nos, la manera de participar... Perquè crec que aquest món nostre la coherència entre allò que creiem, que diem i que fem no està gaire valorada. I si ens diuen puritans, què hi farem. El que seria important fóra saber transmetre l'interès positiu per les persones més vulnerables en primer terme. Mercè
PS: la foto no té res a veure amb l'escrit. Senzillament, m'agrada la mimosa.
Comentaris