Crema, pregària, revisió de vida...

Aquest, per aquest ordre, és el "planillo" d'ahir al vespres. Vam tenir revi de l'ACO a casa el consiliari, que en aquestes dates sempre es comporta i ens prepara una crema de les que fan història. Em pregunto si els seminaristes d'avui també aprenen aquestes tan bones coses per "fidelitzar" les sempre rebels ovelletes.

Després d'aquesta entrada, us deixo amb la pregària amb que vam iniciar pròpiament la nostra trobada cristiana:

Avui em costa de fer aquesta pregària. Sovint, quan me’n vaig a dormir, penso obsessivament amb una esgarrifança en els meus veïns de Masia Espinós, a Gavà, que es van despertar envoltats de flames. I em consolo pensant que si mai em passa a mi, tu hi seràs igualment abans, durant i després. Ho penso poc convençuda, per tranquil·litzar-me.

Però quan veig les imatges d’aquests dies sobre el Japó, no em semblen reals, com si estigués mirant una pel·lícula. I em costa deixar-me tocar pel dolor que hi ha al darrere. És que sembla tan inútil morir per un terratrèmol o un tsunami! Penso en la gent que ha perdut familiars o amics, que s’ha quedat sola o perduda, que ja no té feina ni casa ni potser alicients per continuar endavant. O els que han quedat atrapats esperant un ajut que potser no arribi, o pateixen fam o fred a la intempèrie. O els que abans eren tan vulnerables que ara ja han quedat totalment desprotegits: els vells, els malalts, els discapacitats, els infants…

La sacsejada ens posa davant teu sense res més. Despullats d’afectes, amics, tecnologies, comoditats… Només ens queda allò que som quan hem perdut allò que tenim. I cal dir que als japonesos els queda la dignitat i una fortalesa exemplar, i els queda la generositat de qui s’exposa a radiacions mortals per evitar mals majors i de qui treballa contrarrellotge perquè tothom pugui viure.

I a mi m’agradaria que tu formessis part de debò d’allò que sóc. I no estic segura que sigui així. Perquè em costa d’entendre que el que passa al Japó formi part de la vida, sobretot quan hem llegit tantes vegades que ni un bri d’herba es mou sense el teu consentiment. Per no parlar del mal que hi hem aportat els humans: els riscos nuclears, que ara ens espanten de cop i sense els quals sembla que no sabem viure. A Occident busquem comoditats i seguretats que maten. Ens venem l’ànima pel petroli o per l’energia.

Senyor, no et demano que ens facis invulnerables, sinó que augmentis la nostra fe. Ajuda’ns a trobar camins per a la solidaritat. Ajuda’ns a viure amb més senzillesa i a evitar-nos riscos inútils. Ajuda’ns a confiar en el teu amor. Ajuda’ns a viure la mort com a part de la vida. Fes-nos esperançats. Lliures per estimar i per despendre’ns d’allò que és innecessari. I acompanya’ns amb el teu bon humor. Amén.

Mercè