Era a punt de celebrar avui tota il·lusionada el tercer aniversari d'aquest blog quan m'he adonat que era la data era ahir... Ja m'ho diu en Josep que potser que em faci a la idea que vaig fent anys. En qualsevol cas, m'alegra la iniciativa d'haver començat a escriure. Té un punt d'exhibicionisme, però crec que estalvio molt en psiquiatre. I sobretot em permet tres coses: mantenir el contacte amb moltes persones estimades a qui ja no tinc gaire ocasió de veure, conèixer nova gent de la meva corda o d'una altra ben diferent, cosa que sempre resulta estimulant, i explicar-me la vida a mi mateixa. Dit d'una altra manera, m'ajuda a pensar, a gravar en la memòria els petits o grans fets, lectures, vivències. No està gens malament.
Escriure en aquest blog m'ha ajudat a veure que, en un món tan canviant i tan compartimentador, si ens volem entendre hem de fer un esforç per explicar-nos, perquè els llenguatges aviat queden obsolets. És que estic convençuda que malgrat que vivim moments centrifugadors, que ens allunyen els uns dels altres, tenim molt de comú per retrobar. I mentre tot ens arriba cada cop més individualitzat (fins i tot les dosis de cafè) a mi m'agradaria fer el contrari. No sé si me'n sortiré. Però de moment gràcies a tots i a totes els qui pacientment aneu llegint el blog. Per celebrar-ho us deixo amb una interpretació memorable d'un bon quartet de corda. Us recomano que arribeu fins al final. Una abraçada!
Mercè
Comentaris