Jubilats agredolços

Estava jo enneurat el passat dimarts per la nit, perquè a l’endemà firmaria el finiquito. Sabia que era una neura absurda estar perquè estava a punt d’entrar en un paradís somniat, el de viure sense treballar, estava a punt de començar a exercir el meu dret a la peresa. Però els humans som bèsties estranyes, i en comptes d’alegria desbordant tenia una sensació agredolça, una sensació de pèrdua. Jo treballava en una caixa sense gaire vocació, amb finalitats totalment alimentícies. Vaig començar a fer-ho per allò de treballar pels matins i estudiar periodisme per les tardes, però amb el temps, probablement per allò tan vell de el roce hace el cariño, vaig establir una relació d’amistat amb el meu treball, amb la meva feina. Jo portava trenta dos anys en la mateixa oficina i això et fa conèixer la gent i les seves coses, convius amb ells a partir de l’obligada pregunta de què vol fer avui? repetida al llarg d’anys i anys. Perquè quan la gent parla entre ella, la calidesa humana s’obre pas fins i tot en la fredor del ficar i treure diners d’una llibreta. He tingut molts companys/es, i s’han multiplicat els lligams que crea la gent que ha compartit amb tu temps i treball, però incomprensiblement sento també com un fil que me uneix als altres vuit mil de la meva caixa, com si cobrar la nòmina de la mateixa empresa augmentés el sentiment de fraternitat.

Els que ens jubilem som els últims representants d’una època en que el negoci de les caixes era dur, però mantenia una lleu vocació de servei a la comunitat. Aquesta vocació ara la veuen com un llast del que han de desprendre’s, i somnien en tenir oficines que siguin Teletiendas. Deixar enrere tot això per un ERE et produeix una llunyana sensaci, no de derrota personaluna llunyana cipals vsrender'tir el temps amb la gent que treballa amb tu.ont del parc de l'ó de derrota, no de derrota personal sinó de derrota col·lectiva. La desaparició del model de les caixes et deixa l’amarg sabor de boca que tan bé expliquen les cançons, amargor pel que serà serà i amargor també per lo que pudo haber sido y no fue. Però ho he de confessar. La jubilació també significa que puc recuperar el temps per la meva vida, que puc intentar aprovar assignatures pendents que hipotèticament no havia aprovat per falta de temps, i si no les aprovo, mai m per falta de tempsprovat per falta de temps, i si no les aprovo mai més no podré dir que és per falta de temps.

Com deia, estava jo enneurat amb aquests pensaments contradictoris quan vaig llegir l’escrit de la Mercè, “ens cobrarem els interessos en espècies”. Va ser com quan alguna mà solidària t’encn ﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽aig llegir l' i si no les aprovo mai mén la llum de la tauleta de nit quan estàs a les fosques. Vaig contestar content i agraït amb un article més o menys com aquest, que es va perdre en algun forat negre informàtic. Recordo una frase d’aquest document perdut referint-me a l’article de la Mercè: “després de llegir-lo, la jubilació agredolça sembla una mica menys agra i una mica més dolça”.

José Luis Atienza