És, no gaire ben traduït, el títol d'un llibre que estic llegint i que vaig comprar a Paris. L'autor és un educador social que es tiu Étienne Liebig, amb una bona experiència a la "banlieue" parisenca. Fa una reflexió irònica i mordaç sobre els estereotips que tots plegats tenim sobre els pobres i, naturalment, és immisericorde -i amb raó- en relació a les polítiques socials (?) del govern Sarkózy. De fet no es tracta de polítiques socials. Quan hi ha un problema, la reacció sol passar per incrementar la policia, o les videocàmeres al carrer o per instaurar programes d'inserció que s'adrecen a la gent amb més possibilitats i continuen deixant al marge els qui haurien de ser objecte d'una atenció preferent. Però per acabar amb la incertesa i la precarietat laborals o per fer més accessibles i dignes els habitatges no es fa gran cosa.
La banlieue es converteix en un enemic interior sobre el qual es pot dipositar tota la insatisfacció del nostre sistema de vida sense qüestionar res més. La nostra mirada, sobretot en els nuclis de pobresa on viu la immigració, continua sent la d'uns colonitzadors que van contribuint a incrementar la desigualtat social. A sota el llenguatge políticament correcte que ens agrada utilitzar s'amaguen molts estereotips: els pobres són més violents, més immorals, més masclistes; no saben lluitar, no volen treballar. Si són pobres és ben bé per culpa seva. En nosaltres veiem la religió, en ells el terrorisme; en nosaltres, els adolescents rebels, en ells la llavor de la delinqüència i la droga. L'estigma d'immigrat s'estén sense tenir en compte que molts dels anomenats "immigrants" ja han nascut al mateix lloc que nosaltres i tenen la mateixa nacionalitat.
Explica molt bé els jocs de mans que cal fer per arribar a fi de mes amb molt pocs ingressos, l'atracció de la publicitat consumista, la frontera entre allò que és legal i el que no és. Una frontera que no es troba tant en els atracaments a mà armada, sinó en l'economia submergida, l'evasió d'impostos i tantes altres coses que en "ells" veiem com un delicte i en "nosaltres" considerem normal.
L'esquerra no en surt gaire ben parada, tampoc. La "gauche du caviar" sembla que té més sensibilitat ecologista que no pas social. Diu una cosa que em va fer pensar: que temps enrere els comunistes i els catòlics amb sensibilitat social -ho diu així- tenien molta cura d'estar a prop dels pobres. De conèixer-los pel nom. I això els feia ser menys teòrics i més humans. Els pobres, diu, s'estimen més el plàstic que el vidre, no trien les escombraries i preferirien un cotxe que una bicicleta...
M'ha agradat. Però el problema és que a més de crítiques àcides convindria formular propostes d'acció i això ja costa més. Mercè
La banlieue es converteix en un enemic interior sobre el qual es pot dipositar tota la insatisfacció del nostre sistema de vida sense qüestionar res més. La nostra mirada, sobretot en els nuclis de pobresa on viu la immigració, continua sent la d'uns colonitzadors que van contribuint a incrementar la desigualtat social. A sota el llenguatge políticament correcte que ens agrada utilitzar s'amaguen molts estereotips: els pobres són més violents, més immorals, més masclistes; no saben lluitar, no volen treballar. Si són pobres és ben bé per culpa seva. En nosaltres veiem la religió, en ells el terrorisme; en nosaltres, els adolescents rebels, en ells la llavor de la delinqüència i la droga. L'estigma d'immigrat s'estén sense tenir en compte que molts dels anomenats "immigrants" ja han nascut al mateix lloc que nosaltres i tenen la mateixa nacionalitat.
Explica molt bé els jocs de mans que cal fer per arribar a fi de mes amb molt pocs ingressos, l'atracció de la publicitat consumista, la frontera entre allò que és legal i el que no és. Una frontera que no es troba tant en els atracaments a mà armada, sinó en l'economia submergida, l'evasió d'impostos i tantes altres coses que en "ells" veiem com un delicte i en "nosaltres" considerem normal.
L'esquerra no en surt gaire ben parada, tampoc. La "gauche du caviar" sembla que té més sensibilitat ecologista que no pas social. Diu una cosa que em va fer pensar: que temps enrere els comunistes i els catòlics amb sensibilitat social -ho diu així- tenien molta cura d'estar a prop dels pobres. De conèixer-los pel nom. I això els feia ser menys teòrics i més humans. Els pobres, diu, s'estimen més el plàstic que el vidre, no trien les escombraries i preferirien un cotxe que una bicicleta...
M'ha agradat. Però el problema és que a més de crítiques àcides convindria formular propostes d'acció i això ja costa més. Mercè
Comentaris