La caldera interior

El blog té uns grans avantatges, de què ja he anat parlant, però també m'estimula coses menys agradables o menys positives: una certa vanitat i competitivitat, la recerca de l'afalac, i també la construcció d'una imatge més o menys amable, però que no deixa de ser un decorat. I hi ha dies que tots els dimonis interiors s'entesten a sortir a prendre la fresca. Amb els anys, hi ha sentiments ben coneguts que haurien de portar a extremar la prudència, i reaccions indesitjades gairebé previsibles... però hi caus un cop i un altre. I reacciono amb crueltat o amb una agressivitat fora de mida que m'avergonyeix i que no sé evitar.

L'altre dia en parlàvem amb gent de la feina dins dels dinars dels dijous. És que els dijous treballem a la tarda, i amb un parell de persones anem a dinar i xerrem jo crec que de tot el que es pot xerrar en aquest món. És un moment esperat per tots tres, i compartit algun dia per algun cambrer amb ganes de ficar-hi cullerada. Doncs bé, comentàvem això que no sé si mai us ha passat: algú et fa una mala passada (o creus que te la fa) i en lloc de reaccionar en relació a aquesta persona, rep un tercer que passava per allà, o amb el qual potser també hi havia unes quantes coses a aclarir però no pas les que li retreus. Encara prou quan te n'adones... sempre després d'haver-te posat de peus a la galleda. O quan acabes adonant-te que allò que et molesta tant del teu veí és justament allò que et molesta de tu mateix...
L'enveja, els complexos, la duresa de cor, les manies, les inseguretats m'acompanyaran fins a la mort. Espero que no m'allunyin de la gent que estimo i que no faci patir gaire els altres amb tot això. Espero que em perdonin i prendre-m'ho amb bon humor. En aquest sentit, la meva fe m'allibera. La fe cristiana té fama de culpabilitzadora, però a mi em sembla tot al contrari. M'ajuda a veure la vida en positiu. Mercè