Respirant. A ple pulmó.

Respira és un programa de BTV de què ja us vaig parlar curiosament avui fa just un any. M’agrada pel seu to reposat i reflexiu, tan a les antípodes de la major part dels programes de televisió que es fan avui.

Fa unes setmanes vaig rebre un correu en què em proposaven col·laborar en un dels seus programes. Havien llegit un post d’aquest blog (sóc lletja, i què!), que vaig escriure després d’haver-me trobat un comentari anònim en què es reien d’en Josep per haver-se casat amb un “cardo” com jo. Era un comentari, que s’ha repetit alguna altra vegada, perfectament en la línia de Germinans: anònim, d’Església, volgudament cruel. Per als qui no la coneixeu, Germinans és una plana web feta bàsicament per capellans, en què, sense identificar-se, es dediquen a clavar guitzes a tothom que consideren poc ortodox. Fa temps que ens han deixat tranquils, però en Josep ha rebut força, i jo com a torna, amb alguna al·lusió irònica a la meva bellesa. Res pel que valgui la pena patir, però resulta exòtic per exemple trobar-se sense més en boca de la Falange Española (un cop va passar!), perquè una web d’aquestes caracteristiques atreu tot el friquisme ultradretà, que se’n fa ressò amb molt de gust.

Doncs ahir es va emetre el programa, amb el títol “Ser lleig” (que podeu veure aquí, si us ve de gust). Un parell de testimonis (Josep Maria Riera, actor, i servidora) expliquem com portem això de no ser al “top ten” de la guapura, i un psicòleg (Antonio Bolinches) comenta el tema. La veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé a la gravació, amb la Diana i en Bruno. Gent jove, molt bons professionals, que s’havien preparat a consciència per a l’ocasió, que et feien sentir còmoda i relaxada a l’hora d’expressar-te i que -tant ells com les persones que han editat el programa- han mostrat una sensibilitat i una consideració en dosis elevades. Cinc hores de gravació reduïdes a vuit o nou minuts. La Diana ja em deia que per cada minut, cal una hora. Però jo els vaig agrair la reflexió i la llarga conversa. A part que el meu llistó de vanitat i d’autoestima ha pujat força, l’ocasió m’està donant l’oportunitat de parlar-ne amb amics, companys i coneguts, que no és poc.

De fet penso que no es tracta de ser guapo o de ser lleig, sinó de com et sents respecte a la gent que t’envolta i d’allò que et fa feliç. He de dir que sempre he patit més pel caràcter (el mal geni, l’enveja… la llisteta, en fi, de misèries que tots arrosseguem) que no pas pel físic, que no em preocupa gaire. I a hores d’ara, ja ni això.

Gràcies, Respira, i, vés per on, gràcies Germinans. Que sense vosaltres no hi hagués hagut ni reflexió ni programa. Mercè