Acabem de tornar de París. Avui al matí hem anat a missa a Sant Denís, aquella catedral dedicada al patró de París. Un patró que, com si fos un personatge del Harry Potter, es passeja amb el cap sota l'aixella, perquè el van matar tallant-li el cap i l'home va anar així, amb el cap a la mà, fins arribar al turonet de Sant Denís. I allà el van enterrar. I després hi van construir una església a sobre. Diuen.Sant Denís, una magnífica església gòtica, és avui un lloc de contrastos. L'església on són enterrats molts reis de França, Maria Antonieta inclosa. Lloc de peregrinació de turistes i de monàrquics enyorats. I un barri certament de treballadors, amb una llarga tradició de lluita obrera. Avui amb una important presència marroquina i sobretot antillana. On els blancs són minoria.
Al pòrtic de Sant Denís hi ha una placa que no m'he pogut estar de fotografiar: quan Joan Pau II va visitar aquesta església el van fer passar damunt d'una immensa estora on posava allò que Cardijn, el fundador de la JOC, afirmava: un jove treballador val més que tot l'or del món. I la trobada amb el papa va estar dedicada a parlar de les dificultats dels treballadors immigrats i a la lluita per la justícia.
Ja han passat ben bé trenta anys des d'aquesta trobada. I em penso que tot plegat ha canviat. El lloc és molt popular, com es pot veure pel mercat que avui, tot i ser diumenge, funcionava a tot pulmó. En la nostra molt superficial passejada no hem trobat vestigis d'organitzacions obreres. Només un grup de joves anunciava la formació d'un nou partit anticapitalista just davant d'un cartell del Partit Comunista.
Dins l'església no hem vist tampoc rastres ni de la JOC ni de l'ACO en cap dels exhaustius panells informatius que, com és costum a França, tenen les parròquies. Potser ja han desaparegut.
M'ha fet pensar: en l'evolució del moviment obrer i en el futur de la JOC i de l'ACO. De vegades, l'ACO francesa, per qui sento una mena de devoció, m'ha semblat prematurament envellida i amb poca capacitat de connectar amb els joves i amb els immigrants. Em resulten una mena de mirall: els nostres moviments parlem molt, però podrem mantenir una forma de ser cristians enmig dels canvis socials i laborals que vivim? Serem capaços de connectar amb els cristians que han immigrat a Catalunya, respectant els seus ritmes i el seu llenguatge? Trobarem formes de lluita adequades a les noves realitats sense perdre la nostra història? Tenim feina. Més val que ens posem les piles. Mercè
Al pòrtic de Sant Denís hi ha una placa que no m'he pogut estar de fotografiar: quan Joan Pau II va visitar aquesta església el van fer passar damunt d'una immensa estora on posava allò que Cardijn, el fundador de la JOC, afirmava: un jove treballador val més que tot l'or del món. I la trobada amb el papa va estar dedicada a parlar de les dificultats dels treballadors immigrats i a la lluita per la justícia.
Ja han passat ben bé trenta anys des d'aquesta trobada. I em penso que tot plegat ha canviat. El lloc és molt popular, com es pot veure pel mercat que avui, tot i ser diumenge, funcionava a tot pulmó. En la nostra molt superficial passejada no hem trobat vestigis d'organitzacions obreres. Només un grup de joves anunciava la formació d'un nou partit anticapitalista just davant d'un cartell del Partit Comunista.
Dins l'església no hem vist tampoc rastres ni de la JOC ni de l'ACO en cap dels exhaustius panells informatius que, com és costum a França, tenen les parròquies. Potser ja han desaparegut.
M'ha fet pensar: en l'evolució del moviment obrer i en el futur de la JOC i de l'ACO. De vegades, l'ACO francesa, per qui sento una mena de devoció, m'ha semblat prematurament envellida i amb poca capacitat de connectar amb els joves i amb els immigrants. Em resulten una mena de mirall: els nostres moviments parlem molt, però podrem mantenir una forma de ser cristians enmig dels canvis socials i laborals que vivim? Serem capaços de connectar amb els cristians que han immigrat a Catalunya, respectant els seus ritmes i el seu llenguatge? Trobarem formes de lluita adequades a les noves realitats sense perdre la nostra història? Tenim feina. Més val que ens posem les piles. Mercè
Comentaris