Fa uns quants dies vaig assistir a una taula rodona sobre cultura popular que es va fer a Viladecans. Un dels moments més interessants va ser quan en Jordi Vicente, de la llibreria Els Nou Rals, va comentar que per a ell era un problema que la major part de festes populars tinguessin origen religiós, perquè no sabia gaire com encaixar-les dins d'un context de laïcitat.Puc entendre el problema, tot i que a mi no em fa pas tanta nosa. De seguida van sortir veus molt racionals. Però a mi em va agradar la reflexió del moderador (José Luis Atienza): alerta amb segons quines "racionalitzacions" del calendari. Perquè les alternatives no sempre són innocents.
El Nadal sense significació cristiana queda reduït a un consumisme salvatge, on els missatges de pau, amor i fraternitat, ben universals i no pas d'exclusiva arrel cristiana, gairebé desapareixen al darrere d'aquests pares-noel embafadors i d'una publicitat brutal. L'autèntica significació cristiana del Nadal no és pas el pitjor d'aquestes festes per als no creients, perquè tampoc no és cristià aquest ensucrat i propi de les factories Disney "sigues feliç perquè toca". Al contrari, la fe nua més aviat, al meu parer, s'arrela al dolor existent per afirmar que existeix l'esperança que anhelem.
I allò de la "santificació del diumenge" cada dia perilla més si l'únic punt de referència és la productivitat (per què interrompre la sacrosanta producció si el diumenge ja no santifica res?) o bé el consum (un dia més a la setmana per gastar!). Quan la força dels treballadors i la consciència de classe és la que és, i mentre no hi hagi uns referents laics cohesionadors clars gairebé és millor mantenir-se dins del calendari tradicional, encara que els sants cada cop passin més desapercebuts. No crec pas que se sentin ofesos per això.
Em va sorprendre molt, ja fa uns anys, quan en una trobada europea de treballadors i sindicalistes cristians els alemanys defensaven aferrissadament la festa generalitzada del diumenge contra els intents de millor (?) distribució d'hores de treball per millorar la productivitat. I ho feien no només com a cristians que volien anar a missa (motivació que em semblava molt exòtica, he de dir), sinó com a persones amb famílies i amics, que volien mantenir l'oportunitat de compartir junts el lleure.
Jo he de confessar que m'agraden els ponts i les festes mal distribuïdes. Aporten un punt d'irracionalitat, com recordant que nosaltres no podem controlar tots els fils de la vida i que potser no és dolent que això sigui així. I a hores d'ara he pogut comprovar prou que l'economia ens utilitza o ens llença com a mà d'obra inútil quan li convé i no em mereix cap deferència. Per això no comparteixo les veus a favor de passar els festius d'entre setmana al dilluns o l'obligatòria reducció o ampliació de places a la universitat en funció de les expectatives immediates d'ocupació i no pas de la motivació de fons de la gent per estudiar. Perquè una cosa és incentivar el coneixement i l'estudi de determinades professions i una altra de diferent restringir l'accés al coneixement. Mercè
Comentaris
Es necesario una racionalización entre la necesidad productiva y el ocio y este compatibilizarlo con las diferentes "tradiciones" sin que estas supongan un beneficio para unos en detrimento de otros.
No elegimos la religión que deseamos, sino que lo hacen nuestros mayores tradicionalmente. Si bien este país ha sido mayoritariamente cristiano, también hemos decidido ser demócratas y abiertos a comunidades foráneas, no solo europea, sino mundial. Por lo que se hace mas aún necesaria la separación de lo ciudadano de la religión, que debe quedarse dentro del tiempo de ocio personal. No me parece justo que las festividades tengan una ligadura con una u otra religión, sino que debe cederse a esa necesidad de descanso obrero y socialización, porque finalmente, todos tenemos familia y necesitamos trabajar para vivir y no lo contrario.